Aquest llibre escrit per Agnès Martin-Lugand va arribar a casa meva a través d’una veïna. Durant anys no recordava si me l’havia deixat o me l’havia donat. Un cop llegit tinc clar que me’l va donar. Ningú amb el cap a lloc voldria recuperar aquest llibre. I menys la meva veïna, a qui tinc en alta estima intel·lectual.
El llibre és un magnífic exemple de la idea ja expressada amb anterioritat en aquestes pàgines virtuals: “don’t judge a book by its cover”. No s’ha de jutjar un llibre (ni una persona) per la seva portada (o el seu aspecte físic), però tampoc has de pensar que un llibre serà bo perquè han sabut posar-li un títol prou atraient i han il·lustrat la seva portada amb una foto suggeridora. I uns veterans de la lectura, com som en Hogol i jo, no hauríem d’haver-nos deixat entabanar per aquests llums de neó.
Però hi vam caure i aquest ha estat el segon llibre del nostre projecte lector comú. En part per una portada que et situa en algun cafè parisenc, en part perquè el títol sintonitza amb els que gaudim d’un bon llibre i en part perquè està escrit per una dona… i patapam! Farfutalla al sac. El mot fa referència – per si, com jo, no el coneixíeu prèviament – a un conjunt de coses o persones inútils. Entenguem-lo, doncs, com que el llibre és un conjunt de paraules inútils.
La única cosa bona que puc dir del llibre és que es llegeix ràpid. Almenys no et té setmanes i setmanes tancada dins unes pàgines esperant que la història millori en algun punt… Spoiler: no millora. Estic sent dura? Francament, crec que no. Em sembla un premi excessiu que a aquesta senyora li publiquessin el llibre i que, fins i tot, li hagin traduït a d’altres idiomes. I, és més, està enganyant a milers de lectors i lectores arreu del món que compraran el seu llibre pensant que s’han de trobar una història mitjanament interessant o ben escrita i es trobaran amb “això”.
Vinga, va, entrem en matèria. El punt de partida és un accident de trànsit que lleva la vida al marit i filla (nena petita d’uns tres o quatre anys) de la Sophie, la protagonista. Fixeu-vos, anava a posar “nostra protagonista”, caient els formulismes habituals i m’he tirat enrere perquè no és la meva protagonista, no em sento gens identificada amb ella. I entenc que no sempre cal que els actors i actrius dels relats sintonitzin amb nosaltres, però és que aquí res no és salvable.
L’inici és dur i et fa molta pena. Aquesta persona viu la pitjor desgràcia que li pot passar ningú a la vida i a poc que tinguis sentiments hauries d’empatitzar amb ella. És cert que com a personatge aporta poc: porta un any tancada a casa seva, amb les continues visites del seu millor amic i soci que és qui l’alimenta i intentar-la fer-la sortir, sense èxit, del seu cau. És cert que no sabem com ens enfrontaríem nosaltres a situacions tan difícils i la seva no és una reacció tan estranya, a jutjar pels casos de molta altra gent. Però, com sempre, aquest tipus d’actitud és per a qui se la pot permetre. És obvi que no ha de treballar per viure i que té a qui s’ocupa d’ella. Tot i així, espero no reaccionar mai així. Prefereixo qui es passa de frenada vivint la vida al màxim després d’un succés traumàtic que aquesta immobilitat, que es delecta en la seva pròpia tristesa.
Ella no sóc jo. Està bé. Li passo. Detalls que coneixem d’aquesta primera etapa a Paris – sense trepitjar la ciutat – del llibre. “La gente feliz lee y toma café” és la llibreria-cafeteria que el seu amic i ella porten a mitges a la capital francesa. Bé, ara la porta només l’amic i, pel que coneixem més tard, amb no gaire encert. Com que dóna nom al títol penses que el negoci tindrà un paper rellevant dins la història… doncs no. Simplement és bonic i ajudava a vendre el llibre. I també se’ns presenta al millor amic gai més estereotipat de l’univers. És el seu incondicional però no deixa d’estar sempre de festa en festa papallonejant i lligant-se cada dia a un tipus nou. Els gais – ja ho diu el seu nom – no es poden permetre el luxe de ser uns tristos.
Com que l’amic ja està perdent la paciència amb ella i comença a empentar-la per a que surti de casa, ara no recordo quina peregrina idea la fa llogar un cottage a Irlanda. Calla, Irlanda! Això encara es pot salvar si decideix marxar al millor lloc del món – crec que algun dia hauré de parlar sobre la bella illa maragda i tot el que m’inspira. Però no, no us emocioneu, ja us he dit abans que la història no millorava: és una pringada que marxa a Irlanda a seguir sent una pringada. Però ara apareix el pringat del torn, un pseudo-Heathcliff que no hi ha per on agafar-lo.
Atenció, confessió (m’he posat una vena als ulls i he distorsionat la veu per a que no se’m reconegui): no m’agrada “Cims borrascosos”. Davant l’admiració que aixeca arreu, em semblava increïble que a mi no em digués res, així que el rellegeixo cada cert temps intentant trobar el que se m’escapa. Però segueixo sense entendre al mencionat personatge masculí ni veure la suposada mega-passió existent entre la parella protagonista. Però aprecio la creació d’un personatge inusual.
Però el que tenim aquí és una maleïda còpia i no li arriba ni a la sola de les sabates a l’original. Així que la història segueix sent un continu de despropòsits en els que els personatges no fan més que fumar, fumar i fumar. És obvi que un títol que esmentés el tabac no vendria tant com l’actual però seria més realista, tot i que és cert que la noia de la portada surt fumant. És l’únic sincer.
Uf, crec que ja n’he parlat massa d’aquest llibre i no val la pena seguir-hi. És dolentíssim.
Egotista 