La guerra de les salamandres

Tenia aquest llibre pendent de llegir des del setembre del 2001, que me’l van regalar. Venia amb una dedicatòria en la que se’m convidava a comentar-lo un cop llegit. Els regaladors em demanaven encaridament que passés de les cent pàgines. Però no sé, un dia per un llibre, un dia per un altre… es va anar quedant a l’estanteria. I ha estat ara, gràcies, a l’experiment amb el que he entabanat a un dels meus millors amics, que l’he – per fi – llegit. 

Ja no el podré comentar amb les persones que me’l van regalar. A dures penes mantinc un mínim contacte via xarxes socials amb una d’elles; però l’he comentat a fons amb el meu amic, en Hogol. Així que part del que aquí escric és fruit del seu pensament i es podria considerar aquest post una coautoria. 

Podríem dir que el llibre es fa un autospoiler en el seu propi títol. Comences no sabent qui són aquestes salamandres però ja saps que hi haurà una guerra; així que et passes bona part del llibre esperant-la. Doncs bé, l’obra es divideix en tres llibres i no és fins el tercer que es produeix aquesta guerra. Així que, paciència. La guerra no és el gruix del relat. 

La primera part és com una novel·la d’aventures, un estil Emilio Salgari, com va apuntar molt bé el meu company. Suposo que per aquesta raó per a mi és la més fluixa: no m’agraden gens els llibres d’aventures. Salgari, Stevenson o Verne, només per necessitat, perquè cal saber de tot a la vida i no ser una ignorant. 

El protagonista de la història és aquí en Van Toch, estrafolari capità de vaixell que es dedica al comerç de perles. No sé si cal entrar en que resulta un pél estrany que et dibuixin al mariner com a holandès per a després descobrir que realment és txec. Bé, el fet és que aquest senyor descobreix unes bèsties estranyes, una mena d’amfibis, que, com us podeu imaginar són les salamandres que donen títol al llibre. Les bestioles són més baixes que les persones i són negres i lletges. No hem sabut imaginar-vos bé el seu aspecte, no sé si perquè no estan ben retratades en el relat o perquè costa combinar la descripció amb el que seria una salamandra tradicional.

El cas és que aquestes salamandres són pacífiques i el capità estableix relacions amb elles. Aconsegueix fer-los entendre que li busquin perles i a canvi ell els proporciona ganivets i d’altres estris per a poder defensar-se dels seus depredadors, com ara els taurons. I és que, pel que sembla, aquests animals saben imitar els gestos i maneres dels humans. Gràcies a la perícia d’aquestes salamandres i a que poden respirar sota l’aigua, el capità neda en perles però és conscient de que aquí hi ha negoci més enllà del seu propi vaixell. Així que marxa a Praga on presenta el negoci a un antic conegut que ara és un empresari d’èxit.  

Apareixen aquí dos personatges claus en la història: en Bondy, l’esmentat empresari, i en Povondra, l’eficient majordom del primer que és qui decideix fer passar al capità al despatx d’en Bondy malgrat que no tenia cita prèvia. Aquí podria haver passat dues coses que haguessin canviat el curs de la història: que en Bondy no cregués ni una paraula del que li explicava el capità sobre aquells éssers fantàstics o que en Povondra hagués decidit que sense cita aquell estrany personatge no entrava. 

Però en Bondy se’l creu i posa a disposició del capità vaixells que li permeten anar desperdigant salamandres per diferents indrets que faran florir el negoci de les perles. I en un principi tot és com molt d’amagatotis i de l’existència d’aquells éssers estranys només se’n parla a les tavernes de mala mort on acaben els mariners borratxos. Però ai las! La bonança del negoci, la sobreproducció de perles fa perdre valor al producte. Coses del capitalisme i el mercat. 

En Bondy no ha arribat a ser ric per casualitat i veient la saturació del mercat de perles, decideix canviar el negoci. És un moment en el que el capità Van Toch ja ha mort, que semblava ser l’únic que sentia per les salamandres cert apreci i les tractava i feia tractar amb respecte. És hora de deixar de comerciar amb perles per a fer-ho amb salamandres. Les salamandres han esdevingut una mà d’obra excepcional, que poden treballar no sols a la superfície (sota certes condicions) sinó que poden fer meravelles sota l’aigua. Capaces de construir murs i dics fent créixer els territoris amb sortida al mar. Esclavatge pur i dur. Això ja ho hem viscut a la nostra història.

Pensareu que exagero. Els negres eren persones i aquí estem parlant d’animals. Serien com els bous que tiren de l’arada o els cavalls que muntem, no? Però en aquest punt de la història ja sabem una mica més sobre les salamandres. L’autor ha jugat una mica a despistar sobre les capacitats d’aquests éssers i en un principi semblava que només repetien el que veien, com uns simples lloros molt més sofisticats que anaven més enllà de la parla. Resulta que aprenen a fer coses. Aprenen a parlar i raonen. Són simples animals? 

En el llibre es fa un recull d’articles que parlen sobre les salamandres. La majoria d’ells han estat recollits pel senyor Povondra, que se sent ufà artífex de la bonança econòmica mundial que han portat les salamandres gràcies al seu paper en la història. No m’hi recrearé massa en ells, i només en destacaré un que parla de que no cal patir per les salamandres perquè un cop estudiades, es pot dir que són com l’anglès mig (jo no recordava que es referís als anglesos en concret, però en Hogol així ho apunta) i, per tant, totalment carents d’iniciativa o pensament crític. 

O sigui, les salamandres són com la gran massa. Veus que bé? Just com ara que gaudim d’una massa adormida més pendent de veure vídeos de TikTok, de lligues de fútbol de diferent calibre o dels tafanejos més estúpids sobre les vides privades dels personatges famosos. Una gran massa a la que és fàcil dirigir des dels despatxos. Uns despatxos que ja no són els polítics, sinó els econòmics. Votar cada vegada sembla servir de menys com no sigui que essent conscients d’aquest fet, optem per opcions que van més a la contra que els altres. No és casualitat que aquestes opcions siguin precisament les més criticades pels mitjans de comunicació tradicionals. 

S’acosten eleccions. Estigueu alerta. Llegiu els programes electorals i sigueu honestos amb vosaltres mateixos, no únicament com a individus sinó com a membres d’una societat. Penseu més enllà de la vostra caseta i l’hortet. Aquest llibre i la història ens demostren que anar per lliure, com a països o com a persones, mai no ens ha portat res bo. 

I és que sí, hi ha guerra. Aquí apareixen les salamandres però són un recurs, un element excusa que li serveix a l’autor per a explicar i criticar a la perfecció la condició humana. No entraré en els detalls de la guerra del llibre: és millor que el llegiu. Però el llibre està escrit el 1935 i ja pronosticava la gran guerra que va viure el món pocs anys més tard. 

Perquè, efectivament, les salamandres eren uns éssers pacífics i dòcils però han après dels homes (i aquí sí que m’interessa parlar en masculí). Del seu interès econòmic, del seu imperialisme, de la seva militaritzada ment… I resulta que no només aprenien, sinó que ho feien més ràpid i amb una capacitat superior a la dels éssers humans. 

Pobre senyor Povondra… perquè també se’n responsabilitza quan tot sembla anar-se’n en orris. I no, la culpa no és mai d’una única persona. Som totes i tots els que hauríem de canviar la nostra mirada. O com a mínim qüestionar-nos-la. 

A nivell narratiu el llibre és desigual i  no és una gran peça literària en quant a llenguatge, però la seva lectura és altament recomanable per les raons que s’han mig apuntat.

Dada curiosa sobre l’autor, malgrat que pocs el coneixem, ell és l’inventor de la paraula “robot”.