Un dels molts drames que va comportar la Covid-19 és que no es va poder fer – en el moment – un comiat adequat a les moltes persones que va morir en aquells temps de pandèmia. La besàvia dels meus fills, per exemple, només va poder ser acompanyada fins al cementiri per dos del seus néts. Hi haurà gent que traurà importància a aquest fet, que pensarà que el que compta és acompanyar en el sentiment. Però no estic d’acord. Tothom mereix un acte de comiat que, en la mida del possible, sigui una celebració de la seva vida.
Jo no vaig estar en la celebració de la vida del meu oncle. La seva inesperada mort em va enganxar a l’altra banda de l’oceà, així que no vam poder estar en el seu funeral. Tot plegat, la sorpresa, el no poder-nos acomiadar, no haver acompanyat a la meva tieta en uns moments tan durs i difícils… es va transformar en una situació d’irrealitat de la que no aconsegueixo sortir. He estat a la seva casa, buida d’ell, m’he posat algunes samarretes que ell ja no portarà més, he passat hores parlant amb la meva tieta des de llavors, però no m’acabo de fer a la idea. I les llàgrimes només vessen quan revisiono el vídeo del meu casament i el veig allà, tan bé, tan sa, tan aliè al fet de que en els propers mesos la vida se li començarà a complicar fins a perdre-la. O ara que escric aquestes quatre línies que no crec que li puguin fer justícia.
És per aquest motiu que ha passat més d’un any i encara no havia trobat el moment per escriure sobre ell aquí. I en part crec que m’he resistit perquè el fer-ho sembla en si mateix l’acte de comiat definitiu i tampoc no vull. Vull que segueixi al costat de la meva tieta, disfrutant junts de la vida com tants d’altres no saben fer-ho. Vull que ens puguem seguir felicitant els aniversaris amb dos dies de diferència com hem fet sempre. Vull que la tieta m’expliqui que han sortit a navegar amb la barca a la que jo mai no trobo temps per pujar-hi. Vull que vinguin a dinar un altre dia a casa i que ens bevem el vi bo que ha portat. Vull tornar al dia del meu casament i que ballem junts.
Jo vaig ser una de les primeres persones (llavors personeta) de la família que va conèixer el llavors “nòvio” de la meva tieta. Quan em van portar amb el seu cotxe blanc (un Renault 12?) de casa dels meus avis a casa dels meus pares. Recordo amb il·lusió la circumstància, estava feliç per la meva tieta soltera que em portava al circ quan era petita o que em regalava un munt de coses boniques de la feina en la que treballava (encara conservo el preciós gos Samuel). No sé si li vaig causar una bona impressió – quina impressió pot causar una nena?. Més endavant va venir la fondue a casa dels meus pares per a una presentació més oficial. I després el casament, un 7 de juliol feliç en el que em va fer molta il·lusió la dedicatòria que em va escriure en el menú. Crec recordar que em tractava ja com a neboda i també que encara la guardo.
No sé si més endavant és quan va veure que no entrava en una família fàcil. Que s’havia casat amb la única nena en una família de massa homes i això comportava ser “el cunyat” de per vida. No m’estendré més sobre la meva família – només cal llegir el meu anterior post. Simplement espero que malgrat haver hagut de patir a certa família o la meva adolescència idiota (ara em recordo de quan em cantava “Renato, Renato, Renato…” perquè m’agradava algú que es deia René i se m’escapa mig somriure entre les llàgrimes), s’adonés de que, un cop convertida en la dona que sóc ara, l’estimava. Molt més que a molts altres, aparentment més propers.
Capità, em quedo aquí. Sembla ser que aquest cop tampoc no he sabut trobar temps per a pujar a la teva barca. Però em quedo per a honorar-te, per agrair-te com has estimat a la meva tieta, a la que no sabrem cuidar tan bé com tu però ho intentarem entre totes i tots. Per sort, no li falta gent que l’estimem…
Tieta, tu també ets de les afortunades que has estat ben estimada i això és quelcom tan bonic (i que no sovinteja) que t’ha de fer aixecar-te cada dia amb un somriure als llavis. Com, de fet, ja fas la majoria de vegades. Hi ha molta gent a la que mai no estimaran ni una cinquena part o no tindran ni puta idea del que és l’amor. Tu estàs en un plànol vital superior. T’estimo. Us estimo.
O Captain! my Captain! our fearful trip is done,
The ship has weather’d every rack, the prize we sought is won,
The port is near, the bells I hear, the people all exulting,
While follow eyes the steady keel, the vessel grim and daring;
But O heart! heart! heart!
O the bleeding drops of red,
Where on the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.
O Captain! my Captain! rise up and hear the bells;
Rise up- for you the flag is flung- for you the bugle trills,
For you bouquets and ribbon’d wreaths- for you the shores a-crowding,
For you they call, the swaying mass, their eager faces turning;
Here Captain! dear father!
This arm beneath your head!
It is some dream that on the deck,
You’ve fallen cold and dead.
My Captain does not answer, his lips are pale and still,
My father does not feel my arm, he has no pulse nor will,
The ship is anchor’d safe and sound, its voyage closed and done,
From fearful trip the victor ship comes in with object won;
Exult O shores, and ring O bells!
But I with mournful tread,
Walk the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.
Walt Whitman
Egotista 