Objectiu: la Lluna

Deia  Norbert Elias que només als humans ens resulta difícil morir. Tots ho farem un dia i, no obstant, aquesta possibilitat certa esdevé quelcom que ens produeix temor, ansietat, preocupació… No seria més fàcil haver après al llarg de la nostra existència a no tenir por davant quelcom que és inevitable que succeeixi?

Bé, d’acord, en realitat sí que intenten ensenyar-nos-ho. De fet, les religions tenen en una suposada destinació després de morts el seu principal actiu per atraure adeptes. No abandonem Elías, que va reflexionar sobre la mort en el seu llibre “La soledad de los moribundos”,  i va establir quatre possibilitats d’enfrontar-se a la mort per part dels humans.

La primera és precisament pensar que existeix una vida posterior. Es tracta d’una idea que, com he esmentat, arrela fortament en la majoria de religions. El cel cristià, l’Akhirah islàmic, la reencarnació de l’hinduisme, el Valhalla víking… Però no hauria de ser patrimoni exclusiu seu. A la fi tots som lliures de pensar que ens espera qualsevol altre cosa ‘millor’ quan morim, però suposo que tenir una mica de literatura ja creada al respecte deu ajudar a creure-s’ho.  A mi no. Però està clar que a la majoria d’humans sí.

La segona possibilitat consisteix a reprimir la idea de la mort. Entenc que això vol dir no pensar-hi. Si no hi penses, no existeix. O sigui, una tàctica estruç en tota regla. T’estalvies una preocupació, suposo. Però em costa de creure que puguis mantenir una actitud així al llarg de la vida, i menys quan et veus abocat al comiat d’éssers estimats pel camí. O quan perceps que és la teva pròpia mort la que s’apropa.

La tercera és considerar que els altres moren però un mateix no. Aquest era el meu avi. Deia que ell no es moriria mai. Ja en vaig parlar aquí. Anys més tard vaig saber que l’Eduard Punset sostenia la mateixa teoria: que enlloc estava escrit que ell hagués de morir. Com tota la resta de mortals (d’altra manera aquesta expressió no tindria sentit) esperàvem, tots dos van finalitzar la seva existència terrenal.

Per últim, la darrera possibilitat proposa mirar de front a la mort. Aquesta és la que m’agradaria sostenir a mi. Sense por, perquè al final no té sentit tenir-ne a quelcom que no es pot evitar. I que no sabem si és quelcom bo o dolent. Si jo sóc la primera que de resultes de la gran crisi laboral i personal que vaig patir fa uns anys vaig decidir que només em preocuparia pels problemes quan es presentessin, no pas per anticipat, quin sentit tindria patir per quelcom abans de que es produeixi si tampoc no sé què significarà realment.

A estones penso que probablement no significarà res per a mi. El difícil queda per als qui em sobreviuran i m’estimin, que hauran d’aprendre a seguir amb la seva existència sense mi i el que sigui que els pugui haver aportat. D’altres vegades, moltes,  m’agrada pensar que la meva iaia – no només ella però sí principalment ella – està en algun lloc des del que vetlla per mi. És un sentiment reconfortant i bonic com cap altre.

Exemple d’enteresa fins al darrer moment, de mirar a la mort a la cara, sense por, ha estat el meu tiet. Assumint que el final s’apropava s’anava marcant petites fites a les que intentava arribar abans que el cos digués “fins aquí”.  Fins al darrer dia ha estat lúcid. M’explicava la meva tieta que s’obligava a repassar les regles de la física (ell era físic) cada dia, per a controlar que recordava tot. 

Però que ell ho portés amb la màxima dignitat, no em fa oblidar com és d’injusta  la seva mort. Era el més jove dels germans, el que més s’havia cuidat sempre. I, sens dubte, el més bo de tots. Perquè en aquesta família a la que pertanyo en la que és tan fàcil traçar una línia que determina si ets del costat fosc (banda avi Miquel) o del costat de la llum (banda iaia Conxita), ningú no tenim dubte de que ell pertanyia a aquesta segona banda.

I ja no podrem taral·lejar cançons dels Beatles, acompanyats de la seva guitarra, o animar-nos a cantar el “Wonderful Tonight” del Clapton. No podrem comentar quines sèries ens han atrapat, quines considerem que són un pur passatemps i quines no val la pena ni mirar. Ni parlar de les possibilitats del Barça (que empata contra l’Espanyol – mecatxis! – mentre escric aquestes línies). O anar a un concert dels Stones. O escoltar Pau Riba i traslladar-nos a un viatge travessant mitja Espanya en un Ford Fiesta blau.

Marxa el meu tiet hippy, del que em sentia tan orgullosa quan era petita perquè em semblava que ningú no podia ser més “cool”, quan ni coneixíem aquesta paraula; però queda el seu llegat i, apart de per la música – en el seu darrer dia portava posada una samarreta de The Doors (veieu com molava?) – jo tinc claríssim que cada vegada que obri qualsevol llibre de còmic, pensaré en ell. Però sobretot, sobretot, cada Tintín que vegi, serà per a recordar-lo.

I com que el meu pare em va explicar que dies enrere li havia dit quelcom molt bonic, no vull deixar de reflectir-ho aquí. Li va dir: “el pitjor que m’ha passat a la vida és el càncer, el millor és l’Elvira”. L’Elvira és la meva tieta. Ànims, tieta, no es queda mai sola qui ha gaudit d’un amor així!