El cap de setmana passat llegia a El País les cròniques d’Emmanuel Carrère sobre el judici dels atemptats de Paris de 2015. Parlava dels testimonis de dos homes que havien perdut les seves respectives filles a mans dels terroristes. Eren dues aproximacions ben diferents al dolor.
El primer havia escrit un llibre sembla ser que molt bonic dedicat a la seva filla i un altre en el que reproduïa les converses que havia mantingut amb el pare d’un dels terroristes. En Carrère posa veu a la reflexió que tots ens podem fer: si bé tenim clar que els fills no són responsables dels actes dels seus pares, es pot dir el mateix dels pares? I són dos pares xerrant sobre unes circumstàncies que els han col·locat en una situació terrible: la bala disparada pel fill d’un podria haver estat la bala que hagués mort la filla de l’altre.
Aquesta darrera obra no havia estat gens ben rebuda per part de moltes de les víctimes. I, de fet, el segon pare n’havia fet esment en el seu testimoni. Que no podia suportar que algú s’hagués assegut a parlar amb l’ “altre bàndol”. Aquest segon pare explicava que sentia odi envers els terroristes però també envers la comunitat en la que havien sorgit, que havia qui el titllava de rancuniós i probablement era cert. Que potser també era cert que era de l’extrema dreta, però que això no feia que la seva filla estigués menys morta.
Mentre que el primer pare mira de suportar el dol intentant extreure alguna explicació, algun sentit… o com a mínim fent el que Bono demanava en el seu concert a Milan al juliol de 2005 poc després dels atemptats a Londres, abans d’interpretar Miss Sarajevo, i després de dedicar-la a les víctimes, quan va dir: “we would like to turn our song into a prayer: the prayer is that we don’t become a monster in order to defeat a monster”. Aquí és on vaig sentir jo la cita per primer cop, però és just fer referència a que originàriament pertany a Nietzsche. El filòsof alemany advertia que quan mires molt de temps a l’abisme, l’abisme també et mira a tu.
És difícil saber com reaccionaràs a una tragèdia impensable com és la de perdre a la teva filla en un atac terrorista. Però tot i que pots/podem arribar a entendre el dolor i l’odi del segon pare, jo, tal i com en Carrère expressa a la seva crònica, voldria poder superar quelcom així a la manera del primer.
No crec en la venjança. Abomino de la pena de mort. La seva existència no és disuassòria i matar a algú no em retornaria mai a la persona estimada i, en canvi, em posaria al mateix nivell de l’assassí: decidint qui té dret a viure o morir.
Precisament dilluns vam veure “Maixabel” al cinema. El nom és el de la vídua de Juan Mari Jauregi, que va ser assassinat per ETA l’any 2000. Ella, Maixabel Lasa, va arribar a ser directora de l’Oficina de Víctimas del Terrorismo i quan ho va ser va obrir a l’oficina a les víctimes d’altres terrorismes, a part de l’etarra.
La pel·lícula, d’Iciar Bollain, (i està molt ben feta i val la pena veure-la) explica la trobada entre Maixabel i dos dels terroristes que formaven part del comando que va assassinar el seu marit. Si bé cap dels dos, etarres penedits, va ser el qui va prémer el gatell, a la cinta s’explica que sortejaven a qui li tocava disparar aquell dia, així que són tan responsables com el tercer – del qui no es tenien notícies però sembla ser que ara, arrel de l’estrena del film, també ha demanat participar en aquestes converses de justícia restaurativa.
Maixabel és molt valenta, sent capaç de seure davant de les persones que li van arrebatar a un marit estimat, que van causar el dolor més terrible a la seva filla matant-li el pare al que adorava. I crec que no és només això, és haver d’enfrontar-se a l’absurditat de la seva pèrdua: ni hi havia raons polítiques (o militars) que justifiquessin aquella mort (si és que alguna mort pot ser mai justificada) ni els perpertradors del crim coneixien a aquella persona o sabien per què havia de morir. Eren unes simples titelles que seguien ordres.
Maixabel és com el pare primer, que no vol viure odiant, i té quelcom al seu favor molt poderós, el convenciment de que el seu marit estaria d’acord amb actes com aquest, perquè com ella explica, era el primer en voler construir ponts. Un dels etarres explica – no sé si ho fa a la cinta o ho he vist en un tall del documental que existeix sobre el tema a posteriori – que no ha volgut mai demanar-li perdó a Maixabel perquè creu que el que ha fet és imperdonable. Només busca fer-li saber que es va equivocar, que si pogués tornar enrere mai no faria el que va fer. És possible que el perdó no sigui tan fàcil d’atorgar com deixar l’odi pel camí…
Serveixi aquest post com a expressió de voluntat que si mai em passa res, no vull que ningú utilitzi el meu nom per a viure odiant.
Egotista 