Els qui em coneixen ja saben com sóc d’aficionada a fer teories inversemblants sobre les coses més estúpides, però també sobre les més serioses i grans – perquè, per què m’hauria de limitar? Una de les meves darreres teories tracta de l’existència d’una xarxa d’espionatge a nivell global els membres de la qual són les senyores que et fan la manicura semi-permanent.
Una teoria no sorgeix del no-res, així que passo a relatar-vos els indicis de l’existència d’aquesta xarxa. A principis de setembre vaig anar a fer-me la manicura a un lloc de Platja d’Aro que, sorprenentment, no estava regentat per xineses sinó per dues italianes (mare i filla). No sé si caldria assenyalar que, concretament, provenien de Nàpols, perquè segons la meva experiència a Itàlia, no podrien ser més diferents les persones del nord de les del sud. Però em sembla que això també passa a Espanya, oi?
Prosseguim. Com que hi havia la possibilitat, vaig optar per fer un complet: pedicura i manicura. Primer, la mamma italiana es va ocupar dels meus peus i, posteriorment, la figlia és qui es va ocupar de les meves mans. Mentre esperava a que toqués el meu torn i, posteriorment, em feien els peus, la conversa va girar entorn a una noia russa molt guapa que estava allà de vacances. El seu company era anglès i vivien a Alemanya. La conversa era en anglès, idioma que la figlia semblava conèixer bé, circumstància que també ajuda a corroborar la meva teoria. Jo també participava de la conversa de la noia que ens va explicar com era el seu dia a dia a un país que no era el seu i com li agradaria venir a viure a Barcelona. Va, fins i tot, preguntar si era fàcil muntar un negoci. La figlia li va dir que no era complicat però jo li vaig preguntar si la seva nacionalitat era russa i em va dir que tenia també passaport britànic. Li vaig haver de fer notar que, com a conseqüència del Brexit, no trobaria les mateixes facilitats que la manicurista italiana.
Quan la noia russa va marxar, jo ja portava hores – no estic exagerant- allà dins i la mamma va marxar a dinar. Jo em vaig quedar llavors amb la figlia que va procedir a pintar les meves ungles de les mans. Com és habitual en els temps que corren, en determinat moment, la conversa va girar entorn de la Covid. I aquí és quan va deixar anar les seves joies negacionistes. No posava en dubte que la malaltia existís però afirmava que la gent havia mort perquè als hospitals se’ls hi havia subministrat oxigen pur, no per la malaltia en si. Em va semblar agosarat dir quelcom així: tenim formació mèdica i/o informació per saber això? Però ella em va explicar que tenia accés “a la informació”, a la de la veritat, no a la que ens fan empassar a la resta de mortals. Em va dir, orgullosa, que ella no s’havia vacunat i que si aquí s’haguessin posat durs com s’estaven posant a Itàlia, ja hagués tancat el local. I la perla: “yo no he votado nunca, ni aquí ni en Italia. Yo soy anti-sistema”. No m’anava a posar discutir amb una persona a la que no tinc previst veure mai més, però estic bastant convençuda de que si al tancar la paradeta, hagués tingut la mala sort de que un cotxe l’atropellés, hagués volgut (o fins i tot exigit) que una ambulància del “sistema” la vingués a recollir i la portés a un hospital del “sistema”. Vaig desitjar que acabés aviat la feina i pogués sortir d’aquella cova de disbarats.
Fa dues setmanes, a la meva perruqueria habitual, vaig demanar hora també per a fer-me la manicura i la pedicura (em casava al cap d’un parell de dies, com he relatat recentment). Ara ja no la fan les noies de sempre sinó que lloguen un espai a una dona que fa semi-permanent. Jo no la coneixia fins aquell moment. Obviaré – o no, perquè el comento aquí – que quan una de les noies li va dir que em casava, ella em va mirar escèptica i va deixar anar “pero tú no eres la novia, ¿no?”. Diguem que no va ser un començament dels anomenats ‘amb bon peu’. Bé, la nacionalitat aquesta vegada era russa. Va fer la seva feina al seu mode que podríem qualificar d’estil soviètic, poques paraules, instruccions curtes i seques com un xupito de vodka. Però en determinat moment, la mestressa de la perruqueria es va acostar a xerrar amb mi i, a més de l’imminent casament, va sortir el tema del viatge que tenia reservat per al desembre a Nova York i vam expressar confiança en l’apertura de les fronteres americanes per llavors. I un cop es va allunyar, la russa em va preguntar: “¿se va a Estados Unidos?”. I jo li vaig explicar que era la intenció que tenia i, a continuació, “¿qué requisitos hay para entrar?” Li vaig dir que no ho sabia, però que imaginava que serien la pauta de vacunació completa i una PCR, com ja demanaven a països com Islàndia o Noruega, segons tenia entès. I llavors va dir, tota convençuda, “bueno, eso va a cambiar”. Jo vaig expressar el meu dubte sobre quelcom que en el fons no els hi costa res mantenir, però també vaig afirmar que realment no tinc ni idea perquè no deixa de ser una decisió política de cada estat sobirà. Però ella es va mostrar convençuda de la seva afirmació “eso va a cambiar” i, a continuació, zas: “yo tengo información”. Perquè com heu pogut imaginar, ella tampoc no s’ha vacunat ni té pensat fer-ho, com tots els que tenen accés “a la veritable informació”.
Quan després em vaig quedar a soles amb la mestressa de la perruqueria, vam estar parlant sobre el tema, que ella va despatxar amb un “és russa, totes les russes que he conegut estan mig-boges”. I em va explicar d’una clienta d’aquesta nacionalitat que no es volia vacunar i finalment va accedir a fer-ho anant a Rússia i posant-se l’Sputnik. Ai las! Vet aquí que després va voler viatjar a un país que demanava la pauta de vacunació i la vacuna russa no estava reconeguda, així que va acabar vacunant-se aquí un altre cop. No volies vacunar-te? Doncs, dues tasses!
Llavors vam fer conya sobre quina mena d’informació privilegiada podien tenir les persones que es dediquen a pintar ungles… i d’aquí va venir la idea de la xarxa d’espionatge. A favor de la teoria està el fet de que hi hagi tantes xineses dedicant-se a això: ja sabem que la Xina és un estat totalitari que “vigila”. També que si bé és cert que a la perruqueria et relaxes i xerres més del compte, la teva perruquera acostuma a ser la de confiança, a la que ja coneixes de fa anys; però aquesta fidelitat no es manté amb les persones que et fan la manicura semi-permanent: un dia vas aquí, un dia allà, un altre on t’agafen al moment, etc., i l’espai també convida a que et relaxis i acabis parlant de qualsevol cosa.
En contra de la teoria està… tot! La realitat és que em van semblar unes esboirades que com que tenen una feina d’allò més avorrida, han de buscar quelcom que les faci creure que la seva vida és més interessant del que realment és. I necessiten públic per a exposar les seves intel·ligents teories. Això no és aplicable a les xineses, que fan la feina mecànicament, amb eficiència i rapidesa, però també molt antipàticament, gairebé sense parlar-te, excepte per l’estrictament necessari: “otra mano, aquí!”
Egotista 