Si escrius Cormoran Strike al Google apareix “sèrie de TV”. Una injustícia. En Cormoran és el protagonista d’una saga de novel·les detectivesques escrites per en Robert Galbraith. O co-protagonista. Perquè la seva companya, la Robin Ellacott, és tan important com ell a la història. Que hagin traslladat les seves aventures a la petita pantalla és anecdòtic. Ni tan sols sé dir si l’adaptació és bona: no he vist la sèrie.
M’he llegit els llibres existents del “tirón”. Vaig acabar el primer i vaig recòrrer un parell de llibreries fins que vaig tenir totes els publicats fins al moment entre les meves mans: El canto del cuco, El gusano de seda, El oficio del mal, Blanco Letal i Sangre Turbia. La necessitat de sortir a comprar amb urgència els següents llibres em va recordar a una altra vegada, fa molts i molts anys, que em va passar el mateix amb el primer llibre d’una altra saga. Aquell llibre era “Harry Potter i la pedra filosofal”.
Suposo que això és mèrit indutable de la persona que hi ha al darrera d’aquestes històries i que, vés per on, és la mateixa. I és que Robert Galbraith és J.K.Rowling. Sento per ella reverència màxima. No descobriré aquí les meravelles dels llibres de Harry Potter. A dia d’avui només pot atrevir-se a criticar-los algun idiota que no se’ls hagi llegit.
I ja vaig parlar del seu llibre “sèrio” (per dir-ho d’alguna manera, a HP també passen coses serioses) aquí, que em va encantar.
Doncs ara resulta que una gènia com ella s’ha posat a escriure un gènere que disfruto moltíssim: és un súper regal! Però, i com és la Rowling noir? Doncs té un punt – ho vaig pensar sobretot amb el primer llibre – Agatha Christie, a la que ja sabeu que també venero, però sobretot, té un univers propi perfectament creat, tal i com passava en l’entorn potterià. I al final, en realitat, els casos que investiguen el Cormoran i la Robin són una excusa per a parlar-te d’uns éssers humans, les seves vides, relacions i sentiments que t’atrapen i interessen molt més.
En qualsevol cas, la resolució dels casos és correcta, amb la dosi perfecta d’intriga i sorpresa. Seguint amb el paral·lelisme amb l’Agatha Christie, en Cormoran resol els casos una mica a la manera de Poirot, basant-se en l’oportunitat – com sempre assenyala – però sobretot en la coneixença del gènere humà. Però en cap cas, la Robin és tan passarell com l’inefable Hastings.
I sí, el Cormoran Strike també té un passat turbulent com els protagonistes de les històries escandinaves sobre les que divagava recentment aquí. Passa el mateix amb la Robin. Però ambdues són persones normals, perquè com ja he dit en aquestes “pàgines”, no pots canviar d’on vens o el que t’ha passat, però sí que pots decidir qui vols ser o cap a on tirar. I aquí, els personatges han decidit lluitar contra els seus fantasmes, sense deixar-se turmentar per ells més enllà de l’inevitable.
Com passava amb en Harry, els llibres van in crescendo. Comença comedida, amb un llibre de mida normal, i el darrer és un “totxaco” que et llegeixes en un sospir.
J.K.Rowling, gràcies una vegada més. I ja van…
PD: no entro en la polèmica que manté amb el col·lectiu trans, perquè penso que tothom és lliure de tenir les seves idees i les dels meus ídols no tenen per què coincidir amb les meves. De fet, segur que molts dels artistes que idolatro són uns “gilipolles” en el tu a tu. Però passo de confondre l’obra amb l’autor i, a més, “sempre es pot canviar”.
Egotista 