Sé que si no escric aquestes quatre ratlles ara que encara tinc el record recent de l’important esdeveniment viscut aquest darrer cap de setmana, me’n penediré. Perquè és possible que en un futur ja no senti aquest cuquet que ara em noto a dins quan penso en determinats moments i no vull oblidar mai que un dia va existir.
Aquesta pessigolleta que em noto a la boca de l’estòmac connecta directament amb les glàndules lacrimals i fa que tot de sobte se m’inundin els ulls d’una substància que no és altra cosa que pura felicitat i alegria. Perquè no recordo haver-me sentit mai tan emocionada i nerviosa com quan vaig entrar en el Saló de Cent i vaig buscar la teva mirada a veure si aprovaves el que veies.
I no eres únicament tu, va ser posar un peu en la sala i sentir-me totalment abrumada davant tota aquella gent que són les persones que més m’estimo i no vaig poder evitar pensar “però on m’he ficat? si jo no sóc així…”
Però com es va dir molt bé durant la cerimònia, “sempre es pot canviar”. I tu m’has canviat perquè em sento absolutament cofoia i feliç d’haver-me trobat en aquella situació que ha esdevingut una certificació pública de l’amor que sento per tu.
Va ser un dia mogut, alegre i animat – en el que gairebé no vam ni menjar ni beure – i que probablement sigui el que hem passat més estona separats, malgrat estar junts, des que ens coneixem. I aquesta circumstància em va fer adonar-me’n un cop més de com t’enyoro quan no estic al teu costat. Així que en el nostre dia feliç, acompanyats dels qui més estimem, el que més tenia ganes de fer era quedar-me amb tu a soles. Sentir com em pertanys i et pertanyo. Ara ja de manera oficial.
T’estimo!
Egotista 