Hospital Break

“El domingo me fugo” – em diu en cert moment. No és conscient de la gravetat del seu estat, de que està fet un sac d’óssos, de que les seves cametes fines com a escuradents no podran aguantar el seu pes un cop intenti assolir certa verticalitat. I això que el seu pes és cada vegada més minse. “Mira que me ha salido aquí, ¿qué es?” i s’aixeca el camisó per a ensenyar-me la seva caixa toràcica. Està tan a les últimes que podria agafar-li les costelles i l’esternó per sota… No puc evitar pensar en les imatges dels supervivents dels camps de concentració. Però ell no sobreviurà. A estones n’és conscient i d’altres intenta desviar-se del camí marcat, com ara que prepara la seva pròpia fuga. O potser simplement el que vol és morir-se a casa, a la seva manera, no denigrat fins a l’indignitat en aquell llit d’hospital en el que necessita que li facin tot, en el que no el podem acompanyar més que una estoneta al dia una de nosaltres.

“Las piernas no te aguantarían”, l’insinuo. I em diu, aixecant els dits un a un, a mida que els compta: “miércoles, jueves, viernes, sábado y domingo… tengo cinco días para ponerme fuerte”. Això passa per menjar, cosa que no està fent amb el que li serveixen a l’hospital. Els altres dies quan arribo es menja com a mínim, gairebé del “tirón” els dos flams (o natilla i flam) que li porto. Amb tanta ànsia que tot sovint haig de demanar-li que no prengui cullerades tan grans de cop, que vagi més poc a poc. Però avui no s’està menjant els làctics que li he deixat sobre la tauleta. I penso “no és bona senyal si el que vols és estar fort” i també que és una idea absurda. No només no podrà fer dues passes pel propi peu sinó que si n’arriba a fer alguna més l’interceptaran de seguida les infermeres de la planta. I si just aquestes se les pot saltar, no podrà passar de la recepció… però el veig, per primera vegada en molts i molts dies il·lusionat amb una idea i penso “què carai!”. Em fa revisar les seves pertinences per assegurar que les claus de casa estan entre elles. I em demana “¿me podrías dar diez euros?”. “No los llevo encima, pero mañana te traigo veinte” – li dic, essent ja decidida còmplice del seu pla. Li prego, però, que no li expliqui a ningú el que pensa fer, perquè li traurien la idea del cap ni que jo l’he ajudat. Si troben els diners, ell ja els tenia. I després d’estar amb ell una bona estona més, ell molt més content que cap altre dia, perquè té quelcom en què pensar i planejar… m’acomiado i quedem entesos per l’endemà.

De camí a casa penso que podria haver-li explicat que al sortir de l’hospital, vagi cap a l’esquerra, que és en aquella cantonada on està la parada de taxis. Li diré demà. Arribo a casa i comparteixo els plans amb la única persona a qui penso que li explicaré i està d’acord amb mi en que he fet bé en donar-li esperances, alguna cosa amb la que entretenir-se durant els propers dies. Fa broma sobre si ja estarà tatuant-se un mapa de l’hospital a la pell.

La realitat és que l’endemà quan torno està pitjor que cap altre dia. Que encara té un làctic sobre la taula del dia anterior – així que no arribo ni a treure els nous que li porto de la meva bossa. Està adormit però el mig desperto per a fer-li saber que estic allà. Li costa obrir els ulls i intenta dir-me alguna cosa però ja no arriba a articular ni una sola paraula. Li dic que descansi, que no pateixi, que després m’ho diu. Però abans, em trec els 20 euros de la funda del mòbil, li ensenyo i li explico que li poso a dins la seva cartera. No voldria que després es trobés millor i patís per si jo no he complert la meva part del pla. Tanca els ulls i dormita. Asseguda al seu costat, agafant-li la mà i acariciant-li, acaronant-li també de tant en tant la cara i els cabells, ploro. Ploro molt, perquè no el veig bé. I ja sé que és com havia de ser, cada dia una mica pitjor, però d’un dia a un altre, el canvi és massa gran i em costa més de païr. I encara que hagi demanat a la meva iaia ja nombroses vegades que per a que estigui així, se l’emporti… la seva marxa em fa por, perquè no per esperada, ni imaginada és menys temuda.

A l’hora d’anar-me’n, m’acomiado d’ell sense saber del cert si s’ha adonat ni tan sols de que hi era i amb el cor encongit per si aquella és la darrera vegada que el veuré amb vida. Torno cap a casa, amb els ulls negats de llàgrimes, pensant que no són les millors condicions per a conduir la moto, però no recordo que les normes de circulació neguin expressament la conducció quan s’està plorant. Ara penso que segurament no són tan explícites però en algun lloc deuen dir que un ha d’estar en bones condicions psicològiques per a fer-ho: ni alterat, ni nerviós… ni trist.

Ara també sé que, efectivament, era el darrer cop que el veia amb vida. La tristesa ha crescut fins a límits inimaginables i no sé si els que m’envolten poden entendre-ho del tot. Que se m’ha marxat un altre dels meus incondicionals. Que, en realitat, tinc sort i el dia que em toqui a mi tinc com a mínim tres persones esperant-me amb els braços ben oberts: la meva iaia, el meu padrí i ara… el meu Ví.

Tan debò pogués tenir fe.