Encara no he passat per l’experiència de perdre a cap dels meus progenitors. Si la vida funciona com ha de fer-ho és quelcom pel que hauré de passar tard o d’hora. I quan arribi el moment, entenc que serà molt dur com ho ha estat per a un gran nombre de les persones que m’envolten.
Empatitzo amb el seu dolor però mai no ho faig tant com quan perden al segon i es queden orfes del tot. Em produeix una tristor immensa imaginar-me una situació en la que aquells que t’havien portat al món, que t’havien acompanyat en la teva infantesa, adolescència, joventut, vida adulta… deixen d’existir, et deixen “sol davant del perill”. Si tot ha anat bé, tindràs altres persones al teu costat acompanyant-te: una parella, uns fills… Però tot i així, és el trencament definitiu del cordó umbilical.
A l’Elvira Lindo se li va morir el pare fa uns anys, com ja se li havia mort la mare dècades enrere, i entenc que va tenir la necessitat d’explicar una mica millor aquella persona que ja havia estat personatge en alguns dels seus articles i el resultat és el llibre “A corazón abierto”, que ara he tingut ocasió de llegir.
En els darrers temps, no acostumo a llegir les contraportades dels llibres candidats a formar part del meu historial lector perquè temo que em posin al davant unes expectatives massa altes o, al contrari, em facin deixar de banda un bon llibre. En aquest cas, el llibre era prestat el que suposa un cert sacrilegi en el meu cas, tenint com tinc tants llibres propis encara per llegir. Però tinc simpatia, molta, per l’Elvira Lindo. En aquells temps llunyans en que comprava El País gaudia cada columna d’ella amb la que em topava, sóc molt fan del seu humor particular i, com no, del gran, grandíssim, Manolito Gafotas.
M’interessava la seva aproximació a un tema tan íntim com la història dels seus pares. Qui tingués la sort de ser explicat un dia per un fill o filla escriptors! Aquí sí que vaig llegir la contraportada: “Partiendo de un episodio ocurrido en Madrid en 1939, la narradora de esta historia cuenta la apasionada y tormentosa relación de sus padres y cómo la personalidad desmedida de él y el corazón débil de ella marcaron el pulso de la vida de toda la familia”. Doncs bé, enganyosa. No és la història dels seus pares. La seva mare apareix del tot desdibuixada, cosa que s’entén perquè va morir fa molts anys i probablement no li va donar temps a conéixer-la bé. El seu pare va estar a la seva vida durant molts més anys i sí que és probablement cert allò de la “personalidad desmesurada”. De fet, vaig trobar una necrològica sobre ell al diari on col·laborava (o col·labora encara, no ho sé) la seva filla que em va semblar prou curiosa:
https://elpais.com/cultura/2013/07/18/actualidad/1374099424_029650.html
El llibre és desigual com sempre passa quan es tracta d’un escrit composat de retalls. Quan t’explica la història familiar, aconsegueix atrapar-te en aquella época que és una mica anterior a mi però que encara puc imaginar i entendre. Als nens d’avui se’ls hi posa de seguida un DVD al cotxe per a que s’entretinguin en els viatges en cotxe (jo m’he negat sempre a fer-ho amb els meus: que mirin el paisatge o s’avorreixin com hem fet tots), però en una altra época feies centenars de quilòmetres amuntegats uns sobre els altres, si éreu molts de família, sense aire condicionat, per carreteres horribles… i t’aguantaves. De tant en tant feies la pregunta de rigor “ja arribem?” que és universal. Als Estats Units, la meva germaneta preguntava també “are we almost there?”. Els jocs al carrer…
No aconsegueixo imaginar-me, no obstant, i no pas per desmèrit de l’escriptora, sinó per tractar-se de quelcom massa lllunyà, el Madrid de després de la guerra, per com havia de ser terrible ni com devia ser per a un nen, ara que els tenim tan sobreprotegits, trobar-se sol en una ciutat estranya. Sí que he recordat que jo també vaig passar una temporada a la meva vida en que em dedicava “a fer temps”.
Quan tenia uns 11-12 anys a la meva mare la van destinar, per feina, a Ciudad Real. Nosaltres ens vam quedar amb el meu pare a Barcelona i ella venia un cap de setmana de cada dos a veure’ns. Però va arribar l’estiu i, per tant, les meves vacances escolars. Així que per a que no estigués tan sola, van decidir que jo passés amb ella la primera part de l’estiu fins que el meu pare i el meu germà vinguessin a reunir-se amb nosaltres durant les seves vacances.
Així és com jo em despertava tota sola (la meva mare marxava molt aviat a treballar) en un pis llogat enorme i em dedicava a deixar passar les hores fins que passades les tres de la tarda, gairebé les quatre, arribava ella i passàvem la tarda, vespre i nit juntes. No recordo haver estat conscient llavors de com devia ser d’important i bonic per a la meva mare arribar a casa i que jo estigués allà. Coses de l’edat. Em trucava a mig matí per telèfon a veure com estava. I jo estava molt bé, perquè sempre he estat una nena a qui li agradava jugar sola, m’inventava els meus jocs i històries i se’m passava el matí la mar de ràpid – així que en realitat no és cert que em dediqués a fer temps.
Aprofitava per mirar els serials dels mati a la tele, com ara Dinastia o Els Colby, no ho recordo bé. I sé que vaig veure també la boda del príncep Andreu d’Anglaterra i la Sarah Ferguson. Per això sé que va ser el juliol de 1986. Curiosament, molts anys més tard, la Sarah em va passar pel costat a l’aeroport de Nova York.
El llibre està bé i ha sabut emocionar-me a moments, però no ha sabut atrapar-me perquè continuo immersa en aquesta desidia lectora en que em va sumir el confinament i de la qual encara no he aconseguit sortir. A veure si algun dels molts llibres rebuts per Sant Jordi ho aconsegueix.
Continuarà…
Egotista 