Los chicos que cayeron en la trampa

Segon llibre que tracta els casos del Departament Q de la polícia danesa, una sort de despatx creat per a recuperar casos no resolts i mirar de donar-los-hi solució. O lloc de retir d’or per al polícia vingut a menys Carl Morck, que torna al servei després d’una actuació policial catastròfica que acaba amb un dels seus companys mort i amb l’altre prostrat en un llit de per vida. 

La sort o més aviat el fet de que al darrera hi ha un escriptor (Jussi Adler-Olsen) narrant-nos les seves peripècies i mirant de fer-nos-les més aviat atractives, fa que en Morck i el seu company (més aviat molt subordinat) Assad siguin capaços de trobar els culpables i concloure aquests casos. 

La primera novel·la de la sèrie, “La mujer que arañaba las paredes”, la vaig llegir farà aproximadament un any i em va agradar. Al cap i a la fi aquestes novel·les negres escandinaves són molt del meu gust. Vaig disfrutar molt de la sèrie “Bron/Broen” (El puente)  i m’he llegit totes les novel·les de la saga Bergman que els seus guionistes han publicat fins a la data amb igual gaudiment. 

També m’he llegit la primera novel·la on apareix el conegudíssim detectiu Kurt Wallander, creat per Henning Mankell i per acabar-ho d’adobar, ara ens mirem la sèrie políciaca finlandesa “Deadwind”.

Però no sé, potser començo a estar una mica tipa de tanta gelor. Tots els polícies escandinaus tenen problemes o és que viuen a països massa durs i freds? De tots els esmentats no se’n salva ni un (no he llegit encara Jo Nesbo o Camilla Lackberg – potser ells diferexen…), però fixeu-vos:

_ Carl Morck, el polícia del llibre que ens ocupa, em cau fatal. Tot i que no està clar que ell fos responsable de la sort dels seus companys, és un tipus gandul que sembla buscar sempre la manera de treballar el mínim possible, antipàtic, un punt racista i xenòfob… No té bona relació amb el seu fill, jove adult, amb el que conviu i no s’enten massa bé per què tenen un rellogat estrany vivint amb ells. Divorciat, és clar.

_ Saga Noren, la polícia sueca de la sèrie “El puente” tenia clarament algun tipus de trastorn de l’espectre autista. Però bé, com ho assumies com una problemàtica amb la que s’hi trobava i no pas com una característica de la seva personalitat, li perdonaves. Però normal normal, como que no.

_ Sebastian Bergman és en realitat un psicòleg que col·labora amb la policía. Un total impresentable en molts aspectes, però coneixem el seu passat i ha viscut la pitjor desgràcia possible per a un ésser humà, així que… no el pots jutjar amb els mateixos paràmetres que a la resta de gent. 

_ Sofia Karppi, la polícia finlandesa, de la sèrie Deadwind, és una vídua recent amb un fill petit insuportable i una fillastra adolescent no gaire agradable. La Sofia tampoc no ho és de simpàtica. Si pensàvem que els polícies galesos eren toscos, era perquè no coneixíem als gèlids polícies de Helsinki. Però què volem? Heu vist la de neu que cau en aquella ciutat?

_ Kurt Wallander, el polícia suec de Mankell, està també divorciat i té una mala relació amb la seva filla (jove adulta també) que en el passat va intentar suicidar-se. Amb un sol llibre llegit no tinc encara massa clar si em cau bé o malament, però Mankell em sembla senzillament un geni per altres llibres d’ell que he llegit que no pertanyen a aquesta saga i només per això no penso jutjar si Wallander i els seus casos són o no són bons. 

En qualsevol cas, tot i que els protagonistes em semblin una mica calcats (cadascú amb les seves problemàtiques, però tots amb les seves coses), m’agrada endinsar-me en els seus casos i que em sorprengui la resolució dels seus crims. O m’agradava. O potser el problema és que en “Los chicos que cayeron en la trampa” no hi ha misteri de cap tipus. De bon inici ja saps qui són els dolents i la història únicament consisteix en veure quan i com els atraparan. I m’ha costat acabar-me’l…

El millor del llibre és que va ser un regal com també ho va ser el primer de la saga (i de la mateixa persona). “La mujer que arañaba las paredes” recordo, com ja he esmentat, que em va agradar bastant més i probablement acabi donant una oportunitat al tercer episodi dels Qs. Vaja, que me’l puc deixar regalar perfectament 🙂 No, en sèrio, independentment de les històries que hi hagi al darrera de les pàgines, res no és comparable amb passar el vespre passejant Barcelona amb tu parlant de la inesgotabilitat dels temes comuns i no tan comuns. El regal, el llibre, és la cirereta del pastís a unes hores que atresoro entre les millors. Ja saps, GAT-GOS. 

* Cirereta del pastís (cherry on top) és aquella cosa confitada que la majoria de nosaltres apartem i llencem perquè no ens agrada, i penso que caldria canviar la expressió: “maduixeta sobre núvol de crema de dalt del pastís”?)