Vam anar a petar fa uns dies a “Zone Blanche” i ens hi vam quedar, amarats sota el seu ínflux, una mica a la manera del també recent arribat fiscal Siriani. El poble de Villefranche ostenta un rècord gens desitjable: una taxa d’assassinats de sixtiplica a la de la resta de poblacions de les mateixes característiques. En aquesta zona de frondosos boscos que dificulten al màxim les comunicacions, una petita comissaria de polícia ha d’enfrontar-se a un altíssim nombre de crims: no només assassinats, sinó també robatoris, segrestos i d’altres escabrositats.
Ens va agradar que ho plantegéssin ja així de bon principi, d’altra manera ens haguéssim passat tota la sèrie comentant “és que tot passa en aquest poble?”. Perquè a la majoria de sèries, donen per sentat que pot haver-hi un crim en cert lloc dia sí i dia també i no trobar-lo preocupant. Nosaltres, avesats espectadors, en canvi, sabem que unes vacances a la caribenya illa de Saint-Marie probablement no siguin la millor idea del món tenint en compte la de rebuscats assassinats que tenen lloc en un espai aparentment tan petit i “paradisíac”. O reprenent el tòpic de sempre: no convidaríem mai Jessica Fletcher a una festa.
“Zone Blanche” podria considerar-se també un clar cas de sèrie de l’estil “crime with a view”. Bé, de fet, el paisatge – en aquest cas el bosc – esdevé un personatge tan important com la decidida i hermètica sargent Laurent Weiss, l’entranyable agent Nounours o el peculiar ja esmentat fiscal Siriani. A Villefranche tenen uns bons polícies, però també a la família mafiosa de torn i una gran diversitat d’estranys personatges. D’aquests, caldria destacar a la metge del poble, que igual et fa una visita a casa per una simple grip, com et fa una autòpsia, et dóna uns quants punts, t’opera o dirigeix tot un hospital. La commemoració d’un dia com el de demà, 8 de març, no fa justícia a una superwoman com ella. Necessitaríem tota una setmana per lloar la gran feinada que fa i potser faríem curts i tot.
Tot i que hi ha una continuïtat en algunes històries, a cada episodi, tal i com passava a “Hinterland”, es presenta i es resol un crim. Bravo per guionistes que no allarguen l’innecessari i que deixer almenys alguna porta tancada cada vegada que veus un capítol; permetent que puguis passar pàgina fins al següent moment en que t’hi puguis/vulguis posar.
La sèrie podríem considerar-la una barreja entre “Twin Peaks” i “Stranger Things”. La de David Lynch va marcar un abans i un després en el món de la televisió: reverència màxima. La francesa que ens ocupa ens ha agradat més que la segona. És clar, no és americana – ni tan sols anglòfona- i no té una colla de simpàtics vailets “ochenteros” jugant als Goonies; per la qual cosa mai no arribarà a tenir la mateixa volada en popularitat. No ens preocupa, l’hem patit i gaudit molt: els seus protagonistes no han jugat a ser-nos simpàtics i tot i així hem volgut que els hi anéssin les coses bé.
HI ha dues temporades. No us enganyaré. La cosa queda una mica oberta i no hi ha confirmada encara una tercera temporada. Tot i així, la recomanaria 100%.
Egotista 