En vista de que no aconsegueixo recuperar del tot el gust per la lectura – crec que és un dels danys col·laterals de la pandèmia -, em decanto per fer el que la majoria de mortals del primer món, que és devorar sèries de les diferents plataformes de pagament.
La darrera que hem vist conjuntament el meu parello i jo ha estat “Hinterland”. Ho tenia tot a favor ja d’entrada. Sèrie negra amb personatge protagonista turmentat, els problemes personals del qual no ofusquen la seva habilitat per a resoldre crims en els desolats paratges gal·lesos. S’ha de dir, però, que en DCI Tom Mathias, interpretat per un monumental Richard Harrington, està molt ben acompanyat per uns detectius tant eficients i capaços com ell: DI Mared Rhys, DS Siàn Owens i DC Lloyd Ellis.
He llegit, perquè abans de seure a escriure això he mirat de documentar-me una mica, que hi ha qui parla d’un subgènere dintre de les sèries de crims i detectius, les anomenades “crimes with a view” (crims amb vistes), que serien les sèries en les que el paisatge s’acaba convertint en un personatge més de la pròpia història. I “Hinterland” seria una d’aquestes. Els agrestes paisatges de Gal·les se’ns han clavat a la retina i, és més que probable que algun cop acabem trepitjant-los, malgrat la seva aparent poca atractiva meteorologia.
A nosaltres ja ens va això. De fet, us explicaré que quan el meu mig-taronjo i jo ens vam conéixer, ell creia que les seves vacances ideals eren a la platja, torrant-se al sol, i sí, això continua agradant-li molt però no l’he vist mai tan feliç com recorrent Malmö o Copenhague mentre neva, trepitjant les fulles dels arbres a la tardor noruega o admirant entre la boira i sota un persistent xirimiri els acantilats de l’oest d’Irlanda. Així que Gal·les té tots els números de visita obligada i entra a la llista de pendents juntament amb Escòcia i Islàndia.
Tornant a la sèrie us diré que a més de comptar amb un treball actoral impecable, les trames són entretingudes i la resolució dels casos prou del meu gust: no són molt enrevesats però tampoc simples. Cada episodi és gairebé com una pel·lícula, doncs duren noranta minuts, i cadascun tracta d’un cas que queda, en principi, resolt. O sigui, no arrosseguen un crim a través de pistes i sospitosos durant cinquanta-mil capítols. Hi ha multitud d’exemples d’aquest tipus de sèries, però així, de memòria, únicament salvo “Bron/Broen” o “The Killing” (aquesta en les seves primeres dues temporades, la tercera ja no em va acabar d’interessar). O sigui, que està bé que els nostres detectius vagin per feina i siguin prou eficaços per a enllestir la seva tasca en la hora i mitja assignada. I sense caure en l’esquema simplista de sèries americanes de consum massiu com “The Closer” o “Castle”.
La sèrie que ens ocupa està ambientada, com ja he dit, a Gal·les i, de fet, una de les coses guais de la mateixa és que està filmada tant en anglès com en gal·lès. Els d’aquí només podem gaudir-la en la seva versió anglòfona el que és una llàstima, perquè… quantes ocasions tenim de poder escoltar un llenguatge minoritari com aquest? Tot i així, en algunes ocasions, tens oportunitat de captar alguna frase o paraula inintel·ligible i te n’adones de com de diferent és aquest idioma. S’aprecia també en el nom de les persones, que són molt diferents als que estem acostumats a sentir en anglès i són molt bonics: Bethan, Enyd, Gwyneth, Ffion, Siân, Dafydd, Iwan, Rhodri, Rhys, Aneirin… La majoria no els pronunciaries bé ni encertaries a l’hora d’adjudicar-los al gènere correcte.
He llegit que cada escena de la sèrie es gravava primer en anglès, que era l’idioma que coneixia tot l’equip de producció, i que posteriorment es repetia en gal·lès, amb el conseqüent esforç per part dels actors, especialment els protagonistes. L’anècdota és que l’idioma gal·lès requereix de menys per a dir el mateix, per la qual cosa les escenes en aquesta llengua resultaven més curtes. M’ha semblat especialment curiós saber això perquè l’anglès ja és de per si, un idioma bastant econòmic en paraules i lletres. Però, sobretot, saber-ho ens ha fet riure. M’explico.
Resulta que ja hem decidit que aquells erms gal·lesos deuen convertir a la gent del país en persones un tant tosques, perquè veient la sèrie, la sensació és que no s’estenen gaire en l’ús de la paraula, per no dir gens. Són parcs. Les converses s’acaben molt ràpid en anglès, perquè no sembla que a ningú li agradi gaire parlar, ergo no ens les podem ni imaginar en gal·lès. De fet, la sèrie l’havíem recomanat als meus pares i al no estar doblada a un idioma que coneguin, han decidit no veure-la, doncs estan massa grans i el televisor queda massa lluny del sofa per haver d’anar llegint subtítols. I el nostre comentari va ser “amb ho poc que parlen, no s’haguessin pas arruïnat doblant-la”.
Parlen tan poc que de vegades no saps si la cosa va amb el caràcter que els impulsa a ser reservats amb el propi i l’aliè, o és que als personatges principals els importa realment un pebrot el que els hi passi als seus companys de feina. Hi ha un moment en que un altre policia pregunta a la Mared, protagonista femenina, si es considera amiga del Tom, protagonista masculí, i respon que sí. “En sèrio?”- vam pensar nosaltres. Si gairebé no parlen; no ja de temes personals, de pràcticament res.
No vull fer spoilers, la sèrie mereix el visionat, però aquesta aparent incapacitat per a la comunicació, pot arribar a treure’t de polleguera en alguna trama de la història. Perquè a part dels crims que resolen, els protagonistes tenen els seus propis assumptes i fantasmes que són regularment tractats a través de tota la sèrie.
Un altre aspecte que ens ha cridat l’atenció és ho poc cuidats que estan la majoria d’edificis i habitatges que apareixen a la pantalla. Realment, la comissaria de policia té aquells lavabos propis de fa dècades? Si no fos perquè de tant en tant apareix algun ordinador (no gaires) i pel Volvo que condueix en Tom pensaries que tot plegat està ambientat als anys seixanta, per dir alguna cosa. Suposo que si la sèrie hagués estat filmada a la capital, Cardiff, tot seria diferent, però el cert és que al final, aquest aspecte decadent de tot plegat: de les cases, les persones, les relacions… contribueix a crear el clima de la sèrie.
Per últim, sobre el tema idiomàtic, comentaré que fa molts anys em vaig llegir “Els veïns de dalt” de l’Albert Om i gràcies a ell vaig aprendre ja algunes curiositats del tema, com ara que a Gal·les, a l’illa d’Anglesey, hi ha un poble un tant difícil de pronunciar: Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch. No ve molt al cas, però per una vegada que parlo d’aquest país…
Us deixo el tràiler original en gal·lès 🙂
Egotista 