La meva primera experiència Ricky Gervais va ser “The office” i fa molts anys d’això. Només recordo que feia d’un cap d’oficina que parlava més del compte i que resultava ridícul, irreverent i, especialment, incòmode.
Aquesta especialitat seva per a fer sentir incòmoda a l’audiència ha estat àmpliament utilitzada als Globus d’Or on ha estat presentador de la gala en fins a, si no vaig errada, cinc ocasions. Els seus dards enverinats han apuntat llavors a tort i dret, amb més o menys gràcia. Hi ha qui no el suporta. Jo em quedo amb una de les seves darreres frases en la darrera edició: “Remember, they are just jokes. We are all going to die soon and there is no sequel”.
Podria començar a divagar sobre si es pot fer humor de tot (crec que sí, després tens el dret a no riure si no t’agrada), però m’estaria allunyant del tema que volia tractar: “After Life”, la darrera sèrie de Ricky Gervais. Fins al moment, dues temporades. Hi haurà una tercera? No ho sé.
Tot i que la premisa de sortida és trista, molt trista: un home pensa a acabar amb la seva vida perquè no es capaç de sobreposar-se a la mort per càncer de la seva dona, i que, en un principi, et passa pel cap que la sèrie ha estat escrita per a que Gervais faci allò que sap fer millor que ningú: criticar la imbecilitat humana; la sèrie és capaç de fer-te plorar – i molt sentidament – a pràcticament tots els episodis, i esdevé, en conjunt, en una oda a les persones, un “Viva la gente”, un “Tó er mundo é güeno”.
Perquè al costat de personatges d’allò més rarets, conviuen un munt de persones amb un cor grandiós, enorme… De fet, molts d’ells són tan friquis com bona gent. I tot plegat et fa reconciliar-te amb el món, les persones, la vida… A ser conscient de que malgrat hi ha moments i circumstàncies terribles, la vida té sempre petits i grans cops que la fan incommesurable. Que pots respectar a qui decideixi que ja n’ha tingut prou i que vol acabar la seva trajectòria vital, però que raons (que no excuses, parafrasejant la pròpia sèrie) per seguir endavant n’hi ha a grapats.
Com he dit, no sé si hi haurà una tercera temporada, perquè ara ja té un final perfecte, però si no la té, està clar per quina raó la trobarem a faltar: pels seus personatges. I aquí podria estendre’m fent una descripció de tots ells i explicant-vos per què són meravellosos, però potser el millor és veure la sèrie i entengueu per vosaltres mateixos perquè m’he enamorat, de la Daphne (sex worker), el Matt (cunyat), el Pat (carter), el Lenny, la Sandy i la Kath (companys de feina), l’Anna (l’amiga vídua), la Lisa (la dona morta), la Brandi (gossa) i del propi Tom, el nostre protagonista. I de tots els estrafolaris habitants d’un poble encantador que tenen algun motiu per aparèixer com a notícia en el diari local.
Gràcies, Ricky Gervais, per una sèrie tan simple i a la vegada tan gran!
Egotista 