Necessitava un llibre així, de lectura fluida, fàcil, que em permetés perdre’m novament dins la vida dels seus protagonistes amb el mínim esforç. El llibre l’havia prèviament llegit un dels meus fills perquè era un dels recomanats a l’assignatura d’anglès i no només l’havia acabat, el que suposa cert mèrit tenint en compte els seus costums literaris sinó que deia que li havia agradat.
Al començar-lo em va semblar com si m’hagués ja llegit el llibre. Em va recordar molt a “The curious incident of the dog at midnight” (Mark Haddon) i vaig rememorar una mica les aventures de l’Adrian Mole. Fins i tot, a estones, em semblava estar una mica immersa en algun episodi de SexEducation. Era com una altra història més d’institut.
Però el cert és que ficar-se dins la pell de l’inefable Charlie és fàcil i ficar-se dins la vida dels seus genials amics i de la seva aparentment corrent familia. No pots evitar estimar-lo i gaudir amb ell de les seves bones experiències i patir quan les coses no van bé, i fins i tot quan es comporta de manera que no acabes d’entendre. I és que des de bon principi saps que el noi té algun tipus de problema que l’impedeix relacionar-se amb el seu entorn amb total normalitat i que fa que l’acompanyi una tràgica nostalgia envers els que ja no hi són.
El llibre mereix la lectura, així que no faré spoiler sobre l’origen del rar comportament del Charlie, però no vull deixar de mencionar un passatge del llibre, que és totalment aplicable a tots nosaltres en les nostres normals (o no tan normals) vides: (la traducció és meva)
“… el meu metge em va explicar la història de dos germans el pare dels quals era un alcohòlic dolent. Un germà es va convertir en un exitós fuster que mai no bevia. L’altre va acabar sent un bevedor tan dolent com el seu pare. Quan es va preguntar al primer germà per què no bevia, va dir que després de veure el que la beguda havia fet al seu pare, no va voler mai ni provar-la. Quan li van preguntar a l’altre germà, va dir que creia que havia après a beure assegut al genoll de son pare. Així, entenc que som qui som per un munt de raons. I potser mai no sabrem moltes d’elles. Però fins i tot si no tenim el poder d’escollir d’on venim, encara podem escollir cap on anem”.
Per últim, voldria destacar (més aviat, lloar) el paper dels amics del Charlie. Els seus són més grans, amb vides molt diferents a la del nostre protagonista, però que quan decideixen, sense cap mena de prejudicis – al revés del que sembla que succeiria en qualsevol institut – convertir-se en els seus amics, no l’abandonen. L’estimen. El que vindria a ser veritable amistat.
A més, són fans (i performers) de The Rocky Horror Picture Show… així que tenim molt en comú i només per això ja els adoraria.
PD: Per cert, existeix pel·lícula. Molt fidel a l’obra escrita, com no podia ser d’una altra manera tenint en compte que el seu director, Stephen Chbosky, és el mateix autor del llibre.
Egotista 