Un dia d’aquests va arribar un missatger a casa i portava un llibre a la mà. Era un regal que no esperava. Esperava el regal però no que fós aquest. El regalador em coneix molt bé i estava segur que el llibre m’agradaria – de fet, això deia en la seva dedicatòria: “crec que aquest t’agradarà més”. Veritat.
Jo crec que a aquestes alçades tothom sap que sóc una gran admiradora del Woody Allen, així que la seva autobiografia era un “must”. Tinc un parell de llibres d’ell a casa així com una bona part de les seves pel·lícules en DVD, preparades per a ser revisionades en 3… 2… 1…
Em queixava de que ja no llegia com abans i només ha calgut que caigués a les meves mans un llibre que m’interessés de debó per a llançar-me a devorar-lo com en els millors temps. Total, estava tan immersa que anit vaig anar a dormir molt molt tard. Però aquí estic, amb una lectura feta més sota el braç.
Literàriament el llibre em sembla molt fluix. Jo no sóc cap experta però sé que no està a l’alçada de la capacitat del seu autor. Fa salts amunt i avall en el temps i fins i tot hi ha algun passatge que repeteix fins al punt que quan el llegeixes penses “ei, un moment, se m’han anat enrere les pàgines? això ja ho he llegit”. Comença amb molts detalls, com amb moltes ganes, i al final, en canvi, els detalls escasegen i sembla acabat a corre-cuita. A l’estil “ui, m’estic enrotllant molt, això hauria d’anar acabant”.
Al principi s’entretè a parlar-te de persones que queden tan enrere en el temps i l’espai, que una servidora, per exemple, ni tan sols ha sentit anomenar mai. I quan arriben temps futurs on entren persones de les que ja tens referències (directors, actors i actrius actuals, per exemple), els despatxa en poques línies. Afalagadores la majoria dels casos, això sí.
Admirava molt a Bergman i va intentar “copiar” el seu estil en algun del seus films. Es van conèixer i van intercanviar impressions durant cert temps. Fins i tot, el geni suec el va convidar a visitar-lo a la seva illa escandinava, cosa que el jueu novaiorquès no va acceptar – per les seves manies a dormir a casa d’altra gent (no li puc retreure quelcom així, a mí també em passa una mica). Però això és tot el que explica d’ell. I el Bergman, que ha estat venerat a casa meva durant molt de temps, sembla merèixer molt més espai. O Godard. O Truffaut. O Scorsese. Mencionats apenes de passada.
Per als qui comencem a salivar i a sentir una mica de papallonetes a la panxa cada vegada que, asseguts a una sala fosca, veiem aquelles lletres Windsor en blanc sobre fons negre amb música de jazz… fa gràcia que tots aquells noms que coneixes tan bé (Jack Rollins, Charles H. Joffe, Juliet Taylor…) adquireixin certa dimensió humana a les pàgines del llibre.
I on s’entretè més? Doncs en explicar la seva versió dels pressumptes abusos sexuals pels quals apareix als mitjans de forma recurrent en el temps. Em sembla just. Està en el seu dret de fer-ho. Hi ha gent que n’ha parlat massa i tocava sentir-lo (llegir-lo) a ell, en primera persona, explicant-se.
Jo sempre que he pogut he llegit sobre el tema perquè quan una persona a la que admires tant es veu embolicada en un assumpte tan lleig com aquest, crec que és de calaix informar-se tot el possible per a formar-se una opinió. Bé, això hauria de ser així en tots els casos (admiris o no a la persona). Abans de jutjar, conèixer totes les dades. Es veu que la pressumpció d’innocència és un valor a la baixa entre les noves hordes pseudoesquerroses. A mí la seva versió (sense conèixer tants detalls com ara dóna) ja m’havia semblat la més plausible.
No hi ha cas. No hi ha per on agafar les acusacions de la seva ex-parella. I és tant clar que no hi ha cas que mai ha estat jutjat per aquests fets, perquè després de ser investigats (dues vegades) les autoritats van resumir que allò no havia tingut lloc. Tot i així, bona part de mitjans, personatges públics, privats, van decidir que era culpable. O el propi jutge de família que va imposar uns règims de visita sobre la seva progenie que podríem qualificar directament de cruels. I fent això han deixat que una mare que va usar els seus fills sense pietat en una venjança desmesurada i molt malvada contra la seva ex-parella, no sigui mai jutjada per això. Qui defensa els drets d’uns infants de 4 i 7 anys que van ser apartats del seu pare i que han estat tots aquests anys manipulats per la seva mare?
Un cas similar va passar no fa gaire temps quan una dona espanyola va fugir d’Itàlia segrestant als seus fills, argumentant uns suposats maltractaments que mai no van estar provats. De seguida van sortir tot de veus anunciant que tenien amagada a la dona (“J R está en mi casa”), en un impuls de solidaritat mal entès que no va tenir mai en compte els drets del pare d’aquells infants, o els dels propis fills a poder créixer amb dos pares. Per sort, aquí la justícia va fer camí obviant judicis paral·lels infundats.
Puc entendre el dolor de la Mia Farrow en conéixer la traïció per part de la seva parella oficial i la seva filla. Per molt que la relació entre el Woody i la Mia estigués en les hores més baixes, que ja no hi hagués intimitat des de fa temps entre ells, entenc que el començament de la relació entre el Woody i la Soon-Yi es podria considerar força deshonest. Probablement parlar-ho prèviament no hagués servit de res, però potser hagués estat més correcte finiquitar del tot una relació per a seguir amb l’altra (més tenint en compte el parentesc entre les dues dones); i haver evitat de totes totes que la Mia s’enterés de la relació en trobar unes Polaroids de la seva filla despullada a casa d’ell. És d’extraordinari mal gust, però no deixa de ser un accident no buscat. Un d’aquells que si et colen en una pel·lícula penses “sí, home, i ell es deixa aquestes fotos aquí on ella les pot trobar!”. Però ni ella era menor ni havien conviscut mai de manera que ell pogués veure-la en certa manera com una figura filial, o paterna des del punt d’ella. Al final, porten gairebé 30 anys junts. Ni tan sols era un caprici – que estaven en el seu dret de que ho hagués estat.
Es dóna la circumstància de que un dels fills del Woody Allen que va quedar sota la custòdia materna és un dels qui va destapar el cas Harvey Wenstein, que va comportar tot el moviment #metoo. Un moviment molt interessant, que aplaudeixo, però que en cap cas hauria de servir per a que es faci un linxament públic de certes persones sense haver estat sotmeses – si s’escau – a un judici just. Que és el que han fet amb el Woody Allen.
En resum [**SPOILER ALERT**], la darrera frase del llibre diu “más que vivir en los corazones y las mentes del público, prefiero seguir viviendo en mi casa”. Em sembla bé, però en el meu cas, ja viu a tots tres llocs: a la meva ment, al meu cor i a la seva casa de cinc plantes a Manhattan.
Woody forever
Egotista 