El amante japonés

La Isabel Allende mai no em decep. Sigui quina sigui la història i independentment del públic a qui estigui dirigida (jovent o plenament adult) sempre sap embaucar-me per a que gaudeixi ficant el nas dins les vides de personatges a quin més fascinant. 

Però també fa un temps que ja no espero amb delit el seu darrer llibre i ni tan sols faig accions per tenir-lo sí o sí. Per què? Perquè ja sé què en puc esperar i no compto amb que em sorprengui i quedi meravellosament astorada per una història apassionant. Així que els darrers llibres d’ella que han arribat a les meves mans ho han fet per “descarte”, perquè tenia la possibilitat de comprar un llibre o havia de fer un viatge i el seu estava allà disponible. Opció segura.

Així, crec recordar que “El amante japonés” va ser una elecció d’aeroport. I tot i així, en aquell moment, el vaig començar i no el vaig acabar i és ara quan l’he recuperat de nou i finiquitat en els darrers dies. Perquè m’he obligat una mica, perquè no em feia especial il·lusió llegir-me’l.

I això no obstant, em vaig ficar a la història i de seguida em va interessar. He recorregut les seves pàgines en pocs dies, absorbida pels aconteixements que en elles succeïen. Però un cop acabat… segueixo freda al respecte. 

Sí, la vida dels seus personatges és increïble. Des de l’Alma Belasco, fugida quan era una nena de la Polònia nazi per a convertir-se en dama de la societat de San Francisco, a la Irina Bazili, jove immigrant moldava amb un terrorífic passat. Des de Ichimei Fukuda, nisei – com s’anomenen als japonesos de segona generació nascuts fora d’aquest país – que va ser obligat a internar-se, juntament amb la seva família, en un dels camps de concentració per a japonesos que es van habilitar als Estats Units durant la segona Guerra Mundial i que és qui dóna títol al llibre com a conseqüència de la seva relació amorosa amb l’Alma, al Nathaniel Belasco, cosí i marit de l’Alma, company, amb totes les lletres, d’aquesta i també protagonista, al seu temps, d’una bonica història d’amor. 

Però tinc la sensació de que he passat de puntetes per la vida de tots ells. Crec que això és en part amb que no he acabat d’empatitzar amb cap dels seus protagonistes. 

La protagonista principal és la Irina, la història s’explica en base a les seves vivències a Lark House, la residència per a la tercera edat en la que comença a treballar. Però com a personatge amb el que identificar-se és un desastre. Es tracta d’una persona massa reservada com per a que ens poguem posar a la seva pell. Avançada la història entenem del tot perquè és així, però les seves raons són tan terribles i estremidores que esborren tota possibilitat d’empatia. És necessària la distància amb el personatge per poder tirar endavant. 

L’altra protagonista, l’Alma, no és perfecta. I ella mateixa ho sap. En determinats moments avantposa la seva comoditat i això ens impideix adorar-la. Si ni tan sols ella dóna prioritat al seu amor, com podem creure’ns els altres que és un amor tan important?

I tot i així, hi ha pinzellades de moments històrics molt interessants: la preguerra a Polònia, l’existència dels camps d’extermini nazis, la realitat dels immigrants als Estats Units sigui quan sigui la seva època d’arribada, els camps de concentració per a japonesos, la dura vida rural a Moldavia, l’aparició del terrible virus a San Francisco… Milers de temes a quin més interessant: racisme, misèria, amor, tercera edat… Però com si només els hagués observat una estona per una finestreta.

I, al final, tinc la sensació de que tot i donar nom al llibre, l’Ichimei Fukuda és, després de llegir-lo, un gran desconegut. 

No us deixeu endur per la meva crítica, penso això i tot i així crec que la lectura del llibre és del tot recomanable. Com sempre.