Tombuctú

Hans Christian Andersen. Aquest senyor passava per ser un escriptor de contes per a nens i nenes. Però quan jo era petita el considerava un sàdic. És cert que en aquell llavors jo no disposava dels suficients coneixements com per saber que era això el que opinava d’ell. Però ara que sóc gran, ho sé. De quina altra manera es podria qualificar a l’autor de dos dels relats més tristos que recordo de la meva infantesa?

 

El primer d’ells és La Sirenita (ho haig de posar en castellà, que és com era a la meva infantesa). Sé que ara ja tots tenim al cap la versió Disney que té un final d’aquells de “van ser feliços i van menjar anissos”, però a la versió original del senyor Andersen, la protagonista acabava convertida en escuma de mar i jo ho trobava injust i terrible. Era un conte que no volia mai que m’expliquessin. La pel·lícula de Disney va ser durant molt de temps la meva favorita d’entre les de la factoria i crec que és perquè em semblava una bona venjança – o com a mínim una satisfacció – contra el final escrit originalment.

El segon conte era “La niña de los fósforos”. Apareixia en un llibre que tenia a casa de relats de l’escriptor danès. La majoria d’ells no els vaig arribar a llegir mai. Crec que tenia por del que em pogués trobar tenint en compte la meva experiència amb aquestes dues històries. No obstant això, la meva aproximació a aquest relat era diferent.

Per als qui no esteu familiaritzats amb la història, us diré que la protagonista és una nena molt i molt pobre que viu de vendre caixes de mistos pel carrer. No pot tornar a casa abans d’haver venut el mínim diari que se li exigeix. Però fa molt mal temps i gairebé no hi ha ningú pel carrer per la qual cosa es fa cada vegada més difícil que pugui assolir els seus objectius de venda. Finalment, morta de fred i esgotada, decideix resguardar-se una miqueta en un portal. Com que té tant de fred, decideix fer quelcom “prohibit” que és encendre un dels seus mistos per a procurar-se una miqueta d’escalfor, amb la idea de que “un no es notarà”. El mínim cònsol que li atorga aquella petita flama durant apenes uns segons li resulta tan gratificant que no pot evitar fer-ne servir un segon i després un tercer. I a força d’encendre mistos comença a veure que dins aquella flameta hi ha la imatge de la seva àvia, la única persona que l’havia estimat incondicionalment i que ja és morta. Però és clar, és una visió tan efímera com el que dura el misto encès. Així que comença a encendre mistos i mistos. No recordo bé si en aquest punt ella plorava suplicant a la seva iaia que no dessapareixés o si simplement se sentia reconfortada cada cop que la veia. El fet és que la història fa un salt per a explicar que l’endemà troben la nena morta a causa del fred en aquell portal amb tots els mistos gastats amb els que infructuosament havia intentat escalfar-se als seus peus. No us sembla una història terrible?

Tot i així, jo l’havia llegit centenars de vegades. Em recreava en ella, plorant a mars per la pobre nena que només volia a la seva iaia. Em sentia identificada amb ella perquè jo també estimava moltíssim a la meva. En aquells temps la meva àvia encara vivia. No em puc imaginar com em sentiria ara si ho llegís, si llavors ja plorava com una magdalena.

Serveixi tot l’anterior com a introducció al llibre que ens ocupa, Tombuctú, de Paul Auster. La sensació que m’ha deixat la seva lectura ha estat la mateixa de “La niña de los fósforos”. He plorat “lo indecible” que diría algú a qui m’estimo molt. Però m’ha agradat recrear-me en la meva tristor. He rellegit passatges sencers per a tornar a reviure la sensació de tristesa infinita que m’ha produït. Jo sóc així, però no us deixeu enganyar per les meves tonteries: no és un llibre trist. Fins i tot, sé veure en ell un final poèticament feliç.

El protagonista aquí és Mr. Bones, un gos de raça indefinida (o sigui, el que en el meu argot és un perri) que ens explica la història en primera persona. Arrenca la història amb ell acompanyant a Willy Christmas, un sense-sostre que es troba en els seus darrers dies de vida, i segueix amb les seves vicissituds un cop perd el seu company de sempre. De quina manera pot seguir endavant si no és aconseguint un nou amic que l’ajudi a satisfer les seves necessitats bàsiques? Primer troba en Henry, un vailet xinès, i finalment els Jones, amb la Polly i l’Alice. Pots llegir el llibre i quedar-te en l’anècdota: les seves aventures, o pots adonar-te de que els seus ulls de gos són una finestra a una realitat que tot sovint sap interpretar molt millor que els propis protagonistes, perquè no deixa de ser un gos i tot ho veu des d’un prisma diferent, interpretant la realitat sense els prejudicis dels propis protagonistes.

Així, per exemple, és capaç de veure els molts defectes del seu company de l’ànima, les desencertades decisions que l’han portat a una situació final deplorable, i tot i així se l’estima. Amb aquella incondicionalitat de la que només són capaços els gossos. Perquè els qui tenim gossos sabem que encara que tinguem el pitjor dels dies i que ningú no ens soporti, encara que ens hagin sortit mil grans a la cara o haguem engreixat 20 kilos, al final del dia a casa ens espera algú per a qui tot això careix d’importància. El seu amor per nosaltres resta sempre al màxim. Qui no pot empatitzar amb un protagonista com aquest?

I al final ens està parlant no només d’amor sino de com és de difícil superar les pèrdues. Jo també he somiat amb la meva iaia moltes vegades i la seva actitud també variava segons el somni i em semblava veure en això algun tipus de missatge secret. Tot i que Mr. Bones mira d’adaptar-se a les noves circumstàncies (als nous amos, als nous noms, a les noves normes…) i ho fa, mai no oblida el qui va ser el seu company durant molts anys, tal i com nosaltres no oblidem mai les persones que hem estimat. Com no podem entendre el que sent els qui hem patit aquest tipus de pèrdua?

I també ens acaba mostrant com la necessitat d’aliment espiritual acaba sent més important que el nutricional. Primer per al Henry i posteriorment per a la Polly esdevé ell molt més important a les seves vides, més necessari, que potser a l’inrevès. El Henry supleix amb el Mr. Bones el fet de no tenir amics. Per a la Polly es converteix en un veritable recolzament en el dia a dia d’un matrimoni infeliç. Els amants dels animals també som conscients de com són d’importants aquests en el nostre benestar emocional, com gràcies a ells podem suportar millor les petites misèries quotidianes.

Era impossible no acabar adorant el perri d’aquesta història. Com he dit al principi, he plorat molt moltíssim cada petita desventura, per acabar desembocant en un torrent de llàgrimes no pas pel desenllaç de la seva història, sinó sobretot perquè hagi deixat d’acompanyar-me en la petita estoneta diària que podia dedicar a la seva lectura. Per això, com amb la nena dels mistos, m’he trobat rellegint a estones mortes alguns passatges, però no només, com he dit abans, per a delectar-me en la tristor sino per poder seguir al seu costat una mica més.

Si haig de fer alguna crítica al llibre en si, és que costa una mica entrar-hi. Enganxar-se a la història de bon principi no és una tasca senzilla. Per la resta, absolutament recomanable. Nova reconciliació amb Auster. El llibre va ser un regal inesperat que perdudarà més enllà de la seva lectura. Ja no sento que tingui entre les mans una nova història per llegir, com quan me’l van regalar, sino un autèntic tresor. G-R-À-C-I-E-S!