Ada

No sóc gaire amant de la poesia, per dir-ho de manera elegant. Probablement aquesta és una de les raons per les quals no havia llegit mai un poema de Lord Byron, quelcom, sens dubte, bastant vergonyós. De Byron sempre m’havia interessat més la seva vida que la seva obra, però ara que tenia intenció d’escriure aquí quatre línies sobre ell, he pensat que era imprescindible dedicar una estona a ficar el nas en alguns dels seus poemes.

El cert és que els poemes que he llegit no només m’han agradat força sinó que m’han proporcionat una satisfacció inesperada. Els llegia i era capaç de trobar en ells molts dels trets característics de la literatura romàntica. I si els recordo és perquè quan el professor de literatura de Tercer de BUP ens va voler ensenyar el Romanticisme, ens va fer visionar la pel·lícula “Remando al Viento”, de Gonzalo Suárez.

Sí, aquella és la primera incursió del Hugh Grant a la meva vida. Però és quelcom anecdòtic d’una pel·lícula que ens va entusiasmar tant a mí com a moltes de les meves companyes. El film recupera l’estança a Villa Diodati, al costat del llac Leman, de Lord Byron amb el matrimoni Shelley (el Percy i la Mary) – tot i que ara mateix no recordo si llavors ja estaven casats – i en Polidori, metge de Byron. Allà van decidir que escriurien tots quatre una història de terror. Finalment, de les plomes d’en Byron i en Shelley no en va sortir res destacable relacionat amb el tema. El Polidori, en canvi, va escriure després d’aquesta nit de conjura la seva obra més famosa “El vampir”. Eclipsada, no obstant, per l’obra mestra que va sorgir de la imaginació de la Mary, “Frankenstein”.

Sabia que Byron havia tingut infinitat d’amants. Que va marxar a Grècia i va morir allà, lluitant per la independència d’aquell país. Que al racó dels poetes que existeix a la Abadia de Westminster, a Londres, hi ha la seva placa però no el seu cos, perquè en el seu temps no es va considerar que la vida dissoluta que el poeta havia portat fos adequada per a que el seu cos acabés reposant dins un edifici sagrat. Que per a traslladar el seu cos fins a Anglaterra es va submergir en conyac i que bastants anys més tard havien comprovat que es trobava en gairebé perfecte estat de conservació.

El que no sabia és que havia estat pare de l’Ada Lovelace. I tot i que no es van tractar massa, sí que es van escriure cartes fins als vuit anys d’ella, que és quan va quedar orfe de pare i és un parentesc prou curiós i rellevant com per a que se sàpiga. Però és que la qüestió és que jo mateixa gairebé no havia sabut mai res de l’Ada. El nom no m’era del tot desconegut i això és tot. I no ho he sabut perquè durant molts i molts anys les coses fetes, ideades per dones, eren silenciades. De fet, fins i tot ara, quan a un president del govern se li pregunta pel desequilibri salarial entre gèneres, diu que “no nos metamos en eso ahora”. Perquè considera que les dones tenim menys drets que altres minories (i ni tan sols som una minoria!). Seria intolerable que algú cobrés menys per raons de raça o orientació sexual… però ai, les dones… què mones que són! què agradables a la vista! També van bé per a poder fer acudits de com fan de desgraciats als seus marits, perquè no entenen que aquests tenen certes necessitats que en la majoria de casos mai no passen per recollir la casa o cuidar les criatures. No tots els homes són així, cert. Tampoc totes les dones permetem que hi hagi homes que ho siguin.  

Però parlàvem de l’encantadora Ada, que quan era petita estava entusiasmada amb el món dels ocells i la seva capacitat per a volar i els va estudiar a consciència. Ho va recollir tot en el seu llibre “Flyology”, en el que fins i tot apareixia el disseny d’un cavall volador impulsat per vapor. No va aconseguir fer el seu somni volador realitat però més endavant va conèixer en Charles Babbage.

En Babbage treballava en la màquina de calcular i l’Ada va veure la possibilitat de que aquesta fes més coses. Ella ja imaginava un ordinador quan aquests encara no existien i, de fet, a ella se li atribueix “el primer algoritme codificat destinat a ser processat per una màquina”. És per aquesta raó que actualment existeix un llenguatge de programació que porta el seu nom. També existeix un dia d’Ada Lovelace, que se celebra el segon dimarts d’octubre, i que té com a objectiu donar rellevància a la presència de les dones a la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques. Que jo sigui una ignorant, no vol dir que la història no li hagi fet finalment justícia.

A més de relacionar-se amb la crème de la crème de la societat britànica de l’època, l’Ada va estar casada, va ser mare i va tenir aventures amb altres homes. Així que podríem considerar que va tenir una vida força plena, tot i que curta, doncs va morir als 36 anys, a la mateixa edat que el seu pare, al costat del qual va demanar ser enterrada. La va sobreviure la seva mare, la també genial Annabella Byron, una altra gènia matemàtica, la vida de la qual sí que va quedar en bona part amagada per l’obra del seu ex-marit i per les proeses científiques de la seva filla.