Engany

 

L’altre dia una amiga explicava que feia temps que estava intrigada sobre les activitats que es devien portar a terme en un edifici situat a prop de casa seva. Tot sovint veia entrar i sortir gent que ho feien d’una manera sospitosa, com si tinguessin quelcom a amagar. Havia vist vàries vegades aparcat al davant el cotxe d’alta gamma d’un personatge amb pinta de rus i que havia suposat que era l’amo de l’edifici. En la seva imaginació havia conclòs que en aquell lloc s’hi devia traficar amb estupefaents. O coses pitjors. Finalment, l’altre dia quan s’hi acostava pel carrer a l’edifici en qüestió, va veure sortir una parella que un cop es van acomiadar van seguir camins diferents. Va donar la casualitat de que la dona va tirar en la direcció en la que venia ella i quelcom a la seva cara li va donar els ànims necessaris per a preguntar-li sobre les activitats de l’edifici en qüestió i poder sortir de dubtes. Va atansar-s’hi amb una pregunta indirecta: “perdona, és aquí on fan massatges?”. La dona va quedar una mica desconcertada davant la pregunta i seguidament li va explicar que no, que en aquell edifici es llogaven habitacions per hores per a parelles. “Aaaaaah” – va exclamar la meva amiga. I totes dues es van posar a riure. Imagino que totes dues havien deixat patent a la vegada les seves “imperfeccions”: la tafaneria i la infidelitat?

Perquè si llogues una habitació d’aquestes el més probable és que t’estiguis veient amb algú a esquenes d’algú altri. Algú a qui veus a deshora en llocs en els que hi vas al que vas… És molt possible que estiguis enganyant a algú altri. I que “La Casita Blanca” no hagi sobreviscut als nostres temps no implica que el negoci estigui de baixada. Abans potser ens imaginàvem que els usuaris de llocs com aquests eren homes i dones atrapats en matrimonis que no es podien trencar per les estrictes normes socials existents. Aquesta explicació no sembla adequada per l’època en què vivim. I, a més, vivim un boom en el món de les infidelitats. Jo he perdut el compte de les persones que conec que són o han estat infidels a les seves parelles. Ara ja no cal ensopegar-te amb algú nou a l’oficina o a les reunions de  l’AMPA de l’escola dels teus fills. Ara si vols ser infidel pots buscar-te un embolic a mida gràcies a un munt d’apps mòbils o webs. I ja no calen excuses. La possibilitat de viure quelcom emocionant, prohibit, ja s’ho val. Sentir-se desitjat/da per algú altre és una pujada d’autoestima gens menyspreable, sobretot quan s’està immers en una relació de molts anys colpejada pels problemes i dificultats propis del dia a dia i on la màgia s’ha anat apagant.

Però a mi, que entenc que de vegades la carn és dèbil i que hi ha situacions que te les trobes sense buscar, no m’agrada gens l’engany. I molt menys l’engany reiterat. Sóc de les que pensa que si necessites alguna cosa fora de casa més valdria que arreglessis primer el que tens i, si no es pot, agafar el brau per les banyes i que cadascú segueixi el seu propi camí. O si dues persones volen seguir juntes però desitgen tenir aquests petits espais privats de veure’s amb d’altres, ha de ser un joc al que juguin els dos. Les regles han d’estar clares i han de ser les mateixes per a tots.  Tot això és aplicable al meu cas particular. Cadascú que faci el que vulgui i pugui (fer i assumir).

Hi ha enganys d’altres menes, que no tenen a veure amb la parella i potser són més definitius (si un amic t’enganya el més probable és que deixi de ser el teu amic), però ara mateix no em sento temptada a parlar-ne. Ni tan sols puc explicar cap anècdota meva que estigui relacionada amb l’engany, la qual cosa entenc que implica que he estat molt afortunada en aquesta vida. I ja està.