Una de les pitjors experiències per les que he hagut de passar ha estat el tancament de l’empresa familiar. No sé fins a quin punt els qui m’envolten van ser conscients de com ho vaig passar de malament per aquest tema. Sóc de la teoria de no involucrar els meus estimats (“loving ones”) en els meus neguits si crec que no poden fer res per a alleugerir-los.
Hi ha qui creu que això no està bé, que qui m’estima vol estar al meu costat en els bons moments però també en els dolents i que no els hauria de privar de poder-me acompanyar en els darrers. No ho sé, jo francament estic contenta de que els meus més propers (parella i fills) no fossin conscients de com estava patint per tot això. De la de nits que vaig passar sense aclucar l’ull o de la de llàgrimes que vaig vessar molts matins davant de la pantalla de l’ordinador. La gran por era que arribés el dia D, el dia en que la persiana ja no es tornés a aixecar. El dia D era el de la Derrota i s’havia d’evitar a tota costa.
Doncs bé, el dia D, com sabeu (i si no ho sabeu ho podeu llegir en posts més antics), va arribar. I sabeu què va passar? Que l’endemà va tornar a sortir el sol i em vaig haver d’aixecar i portar els meus fills a escola com qualsevol altre dia. De fet, tot va ser millor, perquè ja no vaig tenir por de que passés el que ja havia passat. La derrota s’havia fet efectiva i no era tan terrible com l’havia anticipat.
Des de llavors tinc una màxima: els problemes, quan es presentin. Ja no m’angoixo com abans davant la possibilitat de que les coses no surtin com les he planejat. Si em trobo davant un problema, ja actuaré llavors per a solucionar-ho. No deixaré de viure experiències ni patiré a priori el “i-si?isme”. Aquesta és la lliçó que vaig extreure d’aquella experiència, allò que diuen que “de tot s’aprèn”.
També vaig treure’n altres coses bones i també les he evidenciat abans en aquest blog. La més important és que em va servir per acostar-me al meu pare, per a estimar-lo d’una manera que alguna vegada havia dubtat que fos possible. Per a entendre’l en moltes coses que abans no era capaç de comprendre. Per estar escrivint aquestes línies i notar com se m’humitegen els ulls pensant-hi, emocionada, agraïda.
Ara que han passat uns anys de la meva gran derrota, ni tan sols tinc clar que ho fos. De fet, era realment una derrota? Jo havia decidit que tancar ho seria però probablement ho veia així perquè els canvis ens fan molta por. Sigui com sigui, no puc obviar que tot el procés el vaig viure així, derrotada.
I en realitat el que us vull explicar és que quan vam plantejar-nos escriure sobre aquest tema, ni tan sols tenia tot això al cap. El que em bullia per dins era una visió molt més optimista. Perquè derrota és també el trajecte que fa un vaixell d’un punt A a un punt B.
Com ens explica la Viquipèdia, a la carta nàutica es dibuixa la ruta que s’intenta seguir, mentre que la derrota és el trajecte que en realitat es fa – d’acord amb els corrents marins, els vents, etc.
Penso en Jorge Manrique i les Coplas a la muerte de su padre i tot allò de que les nostres vides són els rius, etc., i penso que, llavors, la nostra vida és en si derrota. A menys que siguis un amargat del món, sabràs veure en això quelcom poètic…
Recuerde el alma dormida, avive el seso y despierte contemplando
cómo se pasa la vida, cómo se viene la muerte tan callando,
cuán presto se va el placer, cómo, después de acordado, da dolor;
cómo, a nuestro parecer, cualquiera tiempo pasado fue mejor.
Pues si vemos lo presente cómo en un punto se es ido y acabado,
si juzgamos sabiamente, daremos lo no venido por pasado.
No se engañe nadie, no, pensando que ha de durar
lo que espera, más que duró lo que vio porque todo ha de pasar
por tal manera.
Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, que es el morir;
allí van los señoríos derechos a se acabar y consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos y más chicos,
y llegados, son iguales
los que viven por sus manos y los ricos.
Egotista 