Lleida

L’altra nit vaig parlar amb algú de Lleida i em va preguntar quan havia estat la darrera vegada a la seva ciutat i per què. Li vaig explicar que la darrera vegada vaig anar a visitar al meu padrí que estava ingressat a l’UCI de l’hospital d’aquesta ciutat. Havia tingut un atac de cor mentre estava allà desplaçat per raons de feina. De resultes d’això el van haver d’operar i va morir poc temps després.

Naturalment, la persona es va quedar una mica aixafada davant la meva resposta, manifestant que li sabia molt de greu i, imagino, maleïnt-se interiorment per haver preguntat.

I li vaig haver d’explicar que, en realitat, es tractava d’un bon record. El meu padrí no esperava que em desplacés fins a Lleida només per poder-lo visitar, així que quan em va veure entrar a l’UCI va tenir una alegria enorme. Ens vam fondre en una abraçada immensa i ens vam posar a plorar tots dos mentre ens recordàvem ho molt que ens estimàvem. Em sento tan feliç d’haver estat a Lleida!

Aquesta és una d’aquelles anècdotes que sembla corroborar el que dius sobre que sempre busco el costat positiu a les coses. Em sembla molt increïble que transmeti aquesta imatge que, a la vegada, noto tan allunyada del que penso interiorment (veure aquest post al respecte).

A canvi del meu record, tu m’has explicat un altre de més recent que tenia quelcom a veure. Us he imaginat a tots dos, amb el piano com a testimoni d’un moment de tanta intensitat emocional, i també m’ha fet feliç que hagis compartit amb mí que, efectivament, a les mans de tots estar viure aquests instants i ser capaços de treure-li la part bona. Tot anirà bé!