Creia que jo també estava allà, però ara ja me n’adono de que no hi era. No sé qui era la persona que rebia els estímuls en el meu lloc però és evident que no era jo. M’he aferrat als pretesos records i ara veig que són falsos.
I tot i així, durant certs instants, tanco els ulls i et veig, em veig, ens veig… i no puc evitar sentir-me feliç, afortunada, per haver estat capaç de viure uns moments tan intensament preciosos. I és quan no puc evitar creure’m que el teu renovat optimisme i la teva actual felicitat s’han construït gràcies també a la meva petita aportació.
Però llavors me n’adono de que jo no hi era…
Egotista 