De totes les coses bones que m’han passat en els darrers temps, que no són poques, la millor ha estat comprovar que tinc al meu voltant un munt (moltes, moltíssimes, fins a extrems flipants) de persones que m’estimen i recolzen. Dubto que moltes persones hagin rebut tant amor com n’he rebut jo i podria pensar que sóc molt afortunada si no fós perquè gairebé totes m’han recordat que si m’estimen és perquè m’ho mereixo, perquè m’ho he guanyat. Així que no he fet les coses tan malament després de tot, no?
Ahir, una de les persones més bones d’aquest món, em tornava a dir que m’estimava molt i, a més, va afegir quelcom sobre la meva persona que em va sorprendre molt. Em va explicar que l’altre dia parlava amb una amiga comú sobre mí i deia: “Està qui es pren la vida en plan negatiu i està Egotista”. Em va sorprendre molt que digués això perquè sempre m’he tingut per una persona molt negativa i trista.
Jo ja vaig llegir a Berger i Luckmann i vaig fer un treball sobre la construcció social de la realitat i sé que, al final, no som res més que el que ens construim davant uns i altres. Doncs bé, jo estic cada vegada més decidida a dedicar-me únicament a aquelles persones que m’inspiren a treure el millor de mí mateixa. Abandonaré als maltractadors psicològics en el camí.
Decideixo ser feliç.
Egotista 