Apassionadament m’abraces, m’estrenys fortament contra tu mentre em beses amb delit. Temo inundar la teva boca amb el miler de papallones que noto que em voletegen dins la panxa, però la meva preocupació més immediata consisteix a mantenir-me en peu perquè has aconseguit que les cames em facin figa. En notar-ho, m’arrambes contra una paret i sento com la teva mà es fa camí per sota el meu vestit, entrant dins les meves mitges, dins les meves calces… No em puc creure que m’estiguis fent això, mig despullant-me i fent-me sentir tantes coses al mig del carrer, on tothom ens podria veure. Però també sé que et passa com a mi i que no et pots aturar. Que el que sentim és fort, molt fort. I ens domina.
El cert és que vaig odiar-la durant anys. Assistia a les seves classes amb fastigueig, m’asseia amb els altres dos alumnes amb qui compartia el meu despreci per l’assignatura. Tots tres teníem el mateix costum el dia de l’examen: escriure-hi el nom i dipositar-ho a la taula del mestre. En blanc. Molt deficient.
Ara sé que puc treure Matrícula d’Honor en química.
Egotista 