Avui m’han fet reflexionar sobre la maldat. Tinc la tendència a pensar que la gent és essencialment bona i que, simplement, de vegades, s’equivoquen. Però aquesta tarda em feien veure que, què importa com és un per dins si al final actua de manera errònia? Al cap i a la fi, el que compta és el com es comporten amb la resta d’éssers humans. I és evident que hi han persones que, amarats de les seves veritats – a vegades sense ni contrastar -, actuen malvadament. I això les fa dolentes.
No puc esperar sempre el millor de tothom. No tothom té la capacitat per a fer autocrítica i adonar-se’n de que s’ha equivocat. Per tant, només hi ha un camí possible. Allunyar-se’n. M’allunyo però no ho faig per un camí solitari, estret i fred. Ho faig per un yellow brick road, agafada fortament amb els que veritablement m’estimen, mentre saltironegem i cantem feliços mirant cap al futur.
En quant als que deixo enrere… bé, certament no crec en la justícia divina. Per això caldria creure en algun Déu. Però sí que estic convençuda de que la vida acaba posant a tothom en el seu lloc. El camí que els hi espera és bastant més trist que el meu, encara que ara – creient-se vencedors – no els hi sembli. En qualsevol cas, no és el meu problema.
Egotista 