Estius!

Suposo que a tots ens passa el mateix. Recordem els estius de la nostra infantesa d’una manera especial. No podem evitar que se’ns dibuixi un somriure nostàlgic a la cara quan hi pensem. Aquesta nit passada, en somnis, he recordat alguns d’aquells estius. Imagino que això ha passat perquè el meu estiu està sent en molts sentits tan plàcid, rutinari i tranquil com aquells i l’estic gaudint molt.

La millor part de l’estiu d’abans tenia lloc quan els meus pares treballaven. Això feia que haguéssim de passar els dies laborables amb la meva iaia, al seu pis de Barcelona. Però el seu pis estava situat en un carrer tallat i sense asfaltar que permetia que tots els nens i nenes del bloc poguéssim baixar a jugar-hi sense perill de ser atropellats per cap cotxe. I ens passàvem el dia al carrer.

Érem feliços amb ben poca cosa. Només necessitàvem els amics: tres germans als qui consideràvem també com germans nostres; una capsa de Tente i molta imaginació. De tant en tant ens ajuntàvem amb la resta de nenes a jugar a matar o a botigues o a entrar al cotxe abandonat de torn. També de vegades trobàvem algun gatet abandonat i ens dedicàvem a cuidar-lo en una caixa. De seguida érem nosaltres mateixos els que estàvem plens de puces.

No ens calien grans viatges al estranger. Ens era igual que existís quelcom anomenat platja. Érem feliços de pura llibertat. És amb el temps que hem cregut que per a que un estiu sigui memorable cal que ens movem de lloc. Aquest estiu no anem enlloc i he recuperat les sensacions d’abans. Els dies transcorren amb una calma perfecta, amb una rutina deliciosa… Abraçada pels càlids braços de l’escriptura. Veient els nens campant feliços: fent curses de bicicletes, baixant la rampa amb un cotxe destrossat, banyant-se a la piscina, jugant amb les veïnes, competint contra la resta de la família al joc de torn de la Play…

I molt acompanyada gràcies a les noves tecnologies. Connectada amb el món gràcies a internet, endollada als amics gràcies al Whatsapp. I, precisament, lligant aquesta darrera aplicació amb la meva infantesa, volia deixar constància de quelcom molt bonic que ens ha passat a mi i a una trentena de persones més. Ens hem recuperat.

Vam passar la infantesa junts, compartint taules, cadires i mestres, i vam fer cadascú el nostre propi camí. Ens hem retrobat vint-i-cinc anys més tard, amb les nostres vides ja fetes, però amb l’afecte de llavors i la nostàlgia intactes. No hem tingut ocasió de barallar-nos pel camí i ja estem en una edat en la que no ens barallarem perquè haguem de trobar el nostre espai al món.

Comencem el dia desitjant-nos el millor i cada dia ens compartim una miqueta. Comentem el que ens ve de gust, ens enviem fotos del nostre lloc de vacances, ens enviem acudits, ens animem, ens demanem consell en qüestions pràctiques… Cada un participa en la mesura que vol. I no hi ha dia en que no m’arrenquin més d’un riure. Por lo pronto, ja tenim clar que l’aplicació indispensable als nostres mòbils és l’iCuenca: ja la teniu?