En Robert Plutchik va ser un psicòleg estadounidenc que va viure durant el passat segle i es va especialitzar en l’estudi de l’emoció. Així és com va establir vuit emocions primàries: alegria, acceptació, por, sorpresa, pena, fàstic, ràbia i anticipació. A partir d’aquestes, amb la combinació d’elles, és com sorgeixen les emocions secundàries. Exemples d’aquest tipus d’emoció són l’optimisme, l’amor, la submissió, l’èxtasi, la decepció, el remordiment, el menyspreu i l’agressivitat. Totes elles sorgeixen per la suma de dues de les emocions primàries.
Em sembla molt curiós que establís que l’amor és una emoció secundària. Ens omplim la boca amb aquesta paraula i planifiquem bona part de la nostra vida en base a ella, creient que és el sentiment bàsic, el més important… Potser és culpa meva per associar cert punt penyoratiu al terme “secundari”. En realitat, si l’amor es forma per la combinació de dues emocions primàries, podríem considerar que és una emoció molt més complexa, no? Segons en Plutchik, l’amor sorgeix de la suma de l’alegria i l’acceptació.
Què és l’alegria? La paraula deriva del llatí alicer o alecris, que significa “viu i animat”. M’ha agradat la definició que he trobat: és un estat interior fresc i lluminós, generador de benestar general, alts nivells d’energia i una poderosa disposició. Una part ja la tenim.
I doncs? Què és l’acceptació? Un sentiment segons el qual la persona admet que la situació present no es pot o no s’hauria de canviar. Per a molts corrents de pensament es tractaria d’un sentiment amb certa connotació negativa. No ho sé, Sr. Plutchik, però no ho acabo de veure… Ni tan sols trobant definicions de l’alegria que parlen d’ella com un estat que convida a la reproducció (entre altres coses, és clar). L’amor té un component d’acceptació? Què acceptes, que t’has enamorat?
Em quedaria amb que l’amor és un gran afecte que sentim cap altres persones, éssers o objectes. Històricament l’amor de parella ha estat considerat el més important perquè barreja altres sentiments i introdueix un aspecte prou interessant que és el sexe. Ara mateix, tot i ser conscient del seu paper fonamental a la literatura o al cinema, discrepo de la seva importància. Potser l’amor més important és el que perdura durant tota la vida, el que no està a tenor de les vel·leïtats de les circumstàncies del dia a dia. I aquest gairebé mai es correspon amb el de parella.
Però jo no he vingut aquí a parlar d’amor. El Sr. Plutchik m’ha picat i m’ha portat en una direcció que no era la inicialment prevista. Jo volia parlar de la decepció, que segons ell, sorgeix de la combinació de la sorpresa i la pena. Si bé la decepció és subjectiva, doncs depèn del resultat esperat d’un esdeveniment, no hi ha dubte de que quan la decepció afecta a les persones el resultat pot ésser el trencament de la relació entre elles.
Jo aquests dies visc a l’Illa Decepció, que està situada a l’arxipèlag de les Illes Shetland del Sud, a l’Antàrtida. Existeix la llegenda de que el seu nom prové del sentiment que en el seu moment va provocar comprovar que al seu interior no s’amagaven grans tresors de pirates com s’havia pensat durant molt de temps. O sigui, clarament, el problema està en les grans expectatives creades. D’altra manera, els primers que van recalar-hi s’haurien adonat de seguida que el seu veritable tresor consisteix en el port natural protegit dels vents i relativament temperat amb que compta. Unes característiques que van saber aprofitar durant molt de temps els baleners i caçadors de foques (d’acord, no pas les millors persones del món) i que van permetre una lucrativa activitat comercial a la zona.
En l’actualitat, l’illa és important pel seu valor científic. Des de les dues úniques bases d’investigació que continuen operant-hi, s’estudien aspectes geològics o taxonòmics, per exemple, doncs a ella hi han espècies que no es coneixen a cap altre lloc de l’Antàrtida.
Jo no estic fent res d’això. Aquests dies simplement em passejo entre els pingüins intentant desxifrar si les expectatives posades en algú resultaven també massa elevades. Per altra banda, si no pots esperar el més gran i millor de la persona de la que t’enamores, quina bírria l’amor, no? Li hauré de donar la raó a en Plutchik sobre allò de l’acceptació?
Egotista 