Fa un parell de mesos, una de les responsables d’una ONG m’entrevistava per saber si jo donava el perfil adequat per a poder col·laborar amb ells. Prèviament jo havia respost un qüestionari bàsic que, amb l’entrevista, miràvem d’ampliar. Entre les preguntes, se’m demanava quina experiència anterior tenia en el món del voluntariat i jo vaig respondre que cap. Més endavant, però, se’m preguntava per les coses en què ocupava el meu temps lliure i jo vaig explicar que era la presidenta de l’Ampa de l’escola dels meus fills.
Durant l’entrevista, em va fer notar la incongruència de les meves respostes. Vaig mirar de dir-li que no em semblava que la feina que faig des de l’Ampa sigui altruista. Jo en trec un clar benefici, treballo per la qualitat de l’educació dels meus fills i pel seu benestar en un lloc en el que passen moltes hores al dia. Cert que treballo també per a la resta dels nens i nenes de l’escola, però segueixo beneficiant-me, oi?
Això ve perquè fa un parell de dies vaig rebre un correu electrònic d’una mare de l’escola que amb l’excusa de comentar l’editorial de la revista de l’Ampa, va aprofitar per a agrair-me tota la feina que faig al capdavant d’aquesta associació. No només això, sinó que va lloar la meva persona, la meva actitud i les meves capacitats, més enllà del que mai hagués imaginat que fos possible per algú de fóra el meu cercle més íntim. Us ho explico aquí, perquè em va impressionar tant – a més, estava molt ben escrit -, que crec que era precís deixar-hi constància per escrit.
Continuo pensant que la tasca que faig al capdavant de l’Ampa – ei, i estic molt ben acompanyada per un munt de pares i mares molt capaços, si no de què? -, la faig perquè entenc que és important i algú l’ha de fer; però el cert és que les paraules d’aquella mare em van arribar al cor i van valdre totes les hores que hi dedico – que són moltes – i tots els moments de cansament, fastigueig, cabreig, etc., que per diverses raons o davant certes actituds també apareixen cada x temps.
Per altra banda, ara que estic en un moment en que no sóc res professionalment parlant, la seva lloança a les meves capacitats, m’ha insuflat un ànim molt poderós que espero que m’acompanyi fins al mes de setembre, que és quan me les hauré de veure de veritat amb el mercat laboral.
Si la gent fos conscient del poder que tenen, de la capacitat de transformar en positiu el pensament o l’actitud dels altres; si tinguéssim major facilitat per a dir als altres que ens fan feliços, que ens agrada el que fan, que els estimem… no hi ha dubte de que aquest seria realment aquell “altre món possible” amb el que somiem. I, fixeu-vos, ho tenim tant a l’abast…
Aprofito per a recordar-vos que podeu llegir les meves ressenyes de llibres a La Font de Mimir
Egotista 