Ei!

Escric aquest post per a dir “hola”. Per a que sàpigues que encara que no parlem, penso en tu i en si estàs bé. En si t’ensurts amb el teu dia a dia i en si encara ets capaç de tirar del carro, de ser el capità del vaixell familiar… Sé que sí, perquè tu ets un pragmàtic i saps que si t’enfonses no queda res. La debilitat, la depressió, és per a qui se la pot permetre. Jo en sé força del tema.

Jo estic bé. Em segueixen faltant hores per a fer totes les històries poc productives amb les que em lio i les ganes per posar-me a fer res de veritable profit. I això que la necessitat cada vegada apreta més. Però els ànims continuen elevats i aquest és un estat tan poc habitual en la meva vida que em resisteixo a abandonar-lo. A més, els amics que tant he lloat en aquestes pàgines demostren estar a l’alçada i apareixen per totes bandes disposats a convidar-me a un munt de bones estones.

Segueixo escrivint les meves històries idiotes i llegint històries més idiotes encara – per alienes. Com que sé que valores el meu intelecte per sobre de moltes altres coses, també has de saber que miro de seguir cultivant-lo, ni que sigui llegint coses més serioses o veient algun documental. No sé si estaré a l’alçada del que segons tu puc donar de mí, però també penso que si ets capaç d’estimar-me malgrat que el meu gat parli amb els coloms, és perquè tens un llindar que quan es tracta de mesurar-me puja amunt i avall segons necessitats, sempre disposat a deixar-me entrar dintre.

Et podria explicar aquestes i altres històries i donar peu a que tu expliquis les teves a través de una conversa per mitjans tecnològics, però ja no sé quin és el bon moment per a fer-ho. En qualsevol cas, com que tinc la sort de saber que llegiràs això, aprofito per a enviar-te el meu amor tot i que espero que a aquestes alçades ja sàpigues que és teu, incondicionalment.