Quan ens vam conéixer va dir de mi que li semblava que tenia una cara vulgar. No semblava un inici massa prometedor. Va voler arreglar-ho explicant que el que volia dir és que era com si em conegués de tota la vida. No li vaig tenir en compte perquè, simplement, no tenia ulls per a ell. Era algú més – potser una mica més guapo que d’altres – d’un grup gran de gent nova en un moment en que jo tampoc tenia interès en conéixer a ningú en profunditat.
Dies seguits coincidint en diferents events ens van fer amics. O potser ni això. Simplement coneguts simpàtics. Però un cop vaig tornar a casa, un dia em va sorprendre trucant-me per telèfon. I aquella va ser la primera de moltes vegades. Agradables converses telefòniques van esdevenir en una invitació per a que s’estigués a casa meva amb l’excusa de la seva assistència a un congrés que feien a Barcelona. I va acceptar. Quan va arribar la data del congrés, jo no estava amb ningú en especial i sí predisposada a que succeís qualsevol cosa. Les converses per telèfon m’havien descobert a algú prou interessant i atractiu.
Va arribar i jo li vaig fer de guia de la ciutat – que no coneixia -. En algun moment ens vam besar i la resta de visites a monuments les vam fer agafats de la mà. Vam quedar amb amics seus a qui feia anys que no veia, vam fer l’amor i va ser un cap de setmana llarg i preciós. L’hora del comiat va ser dura per a tots dos. Vam fer plans per a veure’ns tan aviat com fós possible perquè tots dos volíem creure que allò no era una simple aventura.
Pocs dies després era Sant Jordi, una festivitat amb la que ell no hi estava familiaritzat, però que jo li havia explicat. Aquell 23 d’abril va arribar un missatger a casa amb un paquet: dintre hi havia un llibre que tenia un especial significat per a ell i dins d’aquest una rosa seca que havia guardat durant anys. També hi havien unes arracades precioses, similars a unes que se m’havien perdut mentre ell era amb mi. Em va semblar tot plegat un detall encantador.
Però jo no volia una relació a distància. Hi havia massa distraccions al meu voltant com per a entregar-me devotament a algú que vivia a milers de quilòmetres. Era jove i la vida em somreia. M’agradava parlar amb ell per telèfon, però no li vaig ser fidel. Ell, en canvi, semblava cada vegada més convençut de “ho nostre” i s’entestava en mirar maneres de que estiguéssim junts. Vaig conéixer a algú altre i vaig començar a espaiar les trucades. I així vam estar fins que un dia em va deixar un missatge al contestador molt trist. Massa trist. Veure’l en aquell estat em va decidir a tallar del tot.
No vam parlar durant mesos. Més tard vam recuperar el contacte via carta, com a amics. I encara més endavant, vaig visitar la seva ciutat. Vaig fer-ho acompanyada de la meva parella, però vaig trobar temps per a veure’m amb ell a soles. Davant d’una cervesa, de manera cordial, ens vam posar al dia de les nostres vides.
Potser mai no vaig estar enamorada d’ell, però el vaig arribar a estimar molt. Encara l’estimo. Em dol haver perdut el seu contacte i, de tant en tant, em descobreixo buscant el seu nom a Facebook amb l’esperança de que per fi s’hagi decidit a crear un perfil.
Egotista 