Després de la destrempada que va suposar per al meu ànim escriptor bloguer el tancament de Canal 9, miro de tornar, tot i que no tinc clar de si ho faig amb renovades forces.
Desembre. El Nadal al tombar la cantonada i jo gaudint de passejos matinals a la vora del mar en la millor de les companyies. Els dèbils rajos del sol de tardor ens acaricien mentre xino-xano ens posem al dia sobre tota mena de temes en la llengua de Shakespeare. No, massa pretenciós citar els clàssics. Millor en la llengua de… mmm… Britney Spears?
Presenteixo que els temes no se’ns acabaran mai i només desitjo que el meu rovellat anglès desperti i comenci a fluir en tot el seu esplendor. It’s a matter of time, I guess. Però sens dubte, el millor és viure on ho fem i tenir temps. Tan debò la vida pogués ser això i no necessitéssim haver de guanyar-nos la vida tancats en una trista oficina. Estic en un moment de la meva vida en que tot és possible, així que, qui sap? És veritat que tinc per davant una dura batalla contra mi mateixa per poder assolir certs desitjables objectius.
Dos mesos després de quedar-me sense feina, l’avorriment encara no ha trucat a la meva porta, cosa que ja imaginava que no succeiria. Al contrari, tinc la impressió de tenir més coses a fer i més feina que mai. I una horrible sensació de no donar a l’abast amb tot juntament amb la penosa constatació de que sóc una pèsima organitzadora del meu temps.
Al respecte de l’avorriment: algú dels presents l’ha viscut mai en primera persona? La meva experiència comença a preguntar-se si no es tracta d’un estat mític i inexistent.
Egotista 