Davant la pressió d’escriure avui un post una mica més lluït que el d’ahir, he pensat bastant en la cançó de l’Ismael Serrano “Ya quisiera yo”. I així és com avui em debateixo entre tractar un tema seriós o bé explicar alguna anècdota graciosa de quan era quinzeanyera.
Avui han estat imputats els mossos que van detenir a l’empresari del Raval. Ja fa dies que aquest tema em fa bullir la sang. No sé que és el que m’ha enrabiat més, si l’actuació de la polícia o la manera d’actuar del Departament d’Interior que fins i tot havia posat en dubte l’informe independent que havia fet la Policia Nacional a petició de la jutgessa del cas.
Com es pot tenir tan malentesa la lleialtat? El conseller d’Interior es deu, sobretot, als ciutadans, no als seus polícies. I aquí hi havien prous elements com per sospitar que les coses no havien anat de la manera correcta. I ells mateixos ja sabien que no ho havien fet bé quan van demanar als veïns que els hi facilitéssin tot allò que haguéssin enregistrat durant la detenció. I això no m’ha calgut llegir-ho a la premsa per saber què és així, perquè els sogres d’una amiga meva viuen al carrer Aurora i van rebre aquesta visita dels mossos implicats.
Un cop s’han començat a visionar els vídeos gravats pels veïns, qualsevol mena de dubte sobre l’actuació policial s’esvaeix. Perquè ja no és només el que li fan al pobre home – els seus crits són esfereïdors -, és com tracten als curiosos que s’acosten a veure què passa amb un home que crida d’aquella manera. En fi, la justícia farà el seu camí. Però el govern ja m’ha decebut enormement.
I per a equilibrar el post, ara tocaria explicar l’anècdota graciosa de la meva joventut…, però no puc, la meva va ser una adolescència molt trista. No, seriously, ara no se m’acut cap 🙂 . Així que finalitzo amb la cançó esmentada.
Egotista 