Dijous em va convidar a anar al cinema. Li havien tocat dues entrades per a anar a veure una pre-estrena i em va demanar si em faria ganes d’acompanyar-lo. Només em va dir el títol de la pel·lícula en qüestió. Estranyament, no l’havia sentit anomenar i tampoc no vaig molestar-me a buscar informació al respecte. La idea de sortir un vespre i, sobretot, de veure’l a ell, ja era prou engrescadora i el cinema era un simple afegit.
En trobar-nos ens vam adonar de que ell tampoc sabia res sobre el film que anàvem a veure. I com que era una pre-estrena, en el cinema no hi havia cap cartell que ens pugués donar pistes al respecte. Ens va entusiasmar la idea de seure davant la gran pantalla, verges d’una manera en la que és pràcticament impossible trobar-s’hi avui en dia tenint en compte el bombardeig d’informació a la que ens veiem sotmesos per totes bandes. Ens podríem haver trobat davant un blockbuster o davant una raresa del cinema oriental. Tot era possible. No obstant, res no va ser.
Un cop asseguts a les nostres butaques, el responsable de la sala va sortir a demanar disculpes per un problema tècnic que s’havia produït aquella tarda i que els impedia projectar la pel·lícula que tenien prevista. A canvi, ens van oferir una altra pre-estrena: “El médico alemán”. Però abans ja ens va explicar que era una coproducció argentina, espanyola i noruega (si no recordo malament), que havia estat seleccionada per Argentina per optar als Oscars i que estava dirigida per Lucía Puenzo, l’autora del llibre en el que estava basat. Així que ja abans de que s’iniciés el passi, sabíem unes quantes coses. Adéu al misteri!
La pel·lícula és interessant tot i que al meu parer no imprescindible. Explica una mica l’estança a Argentina d’un dels grans monstres reals de la història de la humanitat: el doctor Mengele. Com que la terrorífica fama del personatge el precedeix, l’espectador es passa bona part de la pel·lícula tement per les conseqüències que pugui tenir dins les vides de la innocent família argentina amb la que conviu durant un cert temps, un especimen com aquell.
Àlex Brendemühl fa de Mengele. Ho fa molt bé i, a més, s’assembla força físicament a l’original. Fa que un personatge com Mengele – del que sabem tantes històries terribles del seu pas com a metge d’Auschwitz – resulti real. La meva imatge de Mengele parteix de la meva pre-adolescència, quan vaig veure “Los niños del Brasil” (després em llegiria també el llibre) i que és quan vaig saber de la seva existència. Gairebé me l’havia imaginat com un dimoni que amagava la cua per dins els pantalons. Quan ens fem grans aprenem que la maldat té rostre humà i que, de vegades, aquest pot ser fins i tot atractiu – tal i com li resulta a la protagonista de 13 anys, na Lilith.
Constato, però, que necessito veure més films d’aquest actor en els que faci de bona persona, perquè entre aquesta i “Las horas del día”, quasi que si mai me’l creuo pel carrer no és tractarà únicament de canviar de vorera, és que m’entrarà un atac de pànic. Pooooor!
En quant a la pel·lícula primigènia que havíem de veure, s’ha convertit en mítica dins l’anecdotari comú del meu amic i jo. Ha anat a fer companyia al formatge de bola holandès amb el que m’esperava a l’aeroport de Schiphol (Amsterdam) quan vaig anar a visitar-lo. Com ja he explicat en altres ocassions, el vam col·locar al carret de l’equipatge i en moure les bosses, va caure a la via del tren que ens havia de portar fins a casa seva, quan aquest entrava a l’estació. Així és com va assolir la categoria d’immortal i va passar a ser el formatge “que pudo haber sido y no fue”.
Egotista 