I un dia ella rep una trucada d’un ex-noviet amb el que fa anys no parla, tot i que no li és estrany doncs l’invent-anomenat-Facebook els ha permés seguir més o menys en contacte. Resulta que a ell l’han d’operar d’un tumor i abans d’entrar a quiròfan li entra la por de no sortir-se’n i no vol marxar sense deixar certes coses clares.
Una d’aquestes coses és que, malgrat els 20 anys passats des que van tenir la seva història, ell segueix enamorat d’ella. I li demana que si ella mai decideix deixar-ho estar amb la seva actual parella, no dubti a trucar-lo. Ella al·lucina. No s’ho hagués esperat mai.
L’operació va bé i el tumor és benigne. Fi de la història. Ell segueix amb la seva vida i ella també. Al cap i a la fi, ella no s’ha conformat amb substitutius i s’està amb el que no només és el pare dels seus fills sino l’amor de la seva vida. I, la veritat, si això d’ara no li funcionés, tampoc correria a trucar a l’altre. Per a ella va ser una relació adolescent passatgera en la que tampoc hi va posar massa sentiments.
Com pot ser que l’amor s’equivoqui tant? Com pots seguir enamorat d’una història en la que només tu estaves implicat al 100%? Què has fet en aquest temps? Qui és la teva parella actual si l’amor de la teva vida és aquella de fa vint anys?
Em fa pensar en la pel·lícula “500 dies junts” (500 days of Summer). Argument: “Noi coneix noia. Noi s’enamora. Noia no”. Si no l’heu vist, us la recomano molt. No és que la pel·lícula tingui gaire a veure. Una cosa bona és que les històries hollywoodienses habitualment aspiren a finals més vitalment inspiradors. I el noi simplement necessita superar el seu període de dol… No és un spoiler, el film mereix veure’s independentment del final que tingui.
Que la vida no és un conte de fades ja ho sabíem, però no entenc per què la gent es conforma amb vides mediocres. No és que jo sigui molt valenta en moltes de les meves facetes vitals – au contraire -, però no entendria mai estar al costat d’algú que no pensés en aquell moment que és LA PERSONA.
L’anècdota no és meva. La meva ració de curiositats inesperades és l’aparició en el meu programa de missatgeria instantània del mòbil d’un ex (ni tan sols sé si anomenar-lo així – algú amb qui vaig tenir un rotllet quan jo tenia 14 anys i ell 17-18), empenyat en recuperar els bons records. Francament, per aconseguir algun record d’ell haig de rebuscar molt i molt, i no hi estic gens interessada. A més, trobo extraordinàriament freaky que porti mesos fent gestions més enllà del que trobo raonable per mirar d’aconseguir el meu contacte. M’espanta una mica que l’hagi pogut aconseguir.
Egotista 