Ell li diu a ella que li agrada força però que abans de llençar-se a la piscina vol estar segur de que serà capaç d’haver-la de compartir amb els seus fills. Ella no dóna crédit. Qui li està demanant res? Això d’ells és un flirteig. No pinta malament, però tampoc s’aventuraria a veure-li un futur.
L’ex-marit és un paio problemàtic. Ara ténen una espècie d’acord de custòdia compartida dels nens, però no és quelcom en el que es pugui confiar perquè en qualsevol moment ell podria recaure en les seves dificultats i ella s’hauria de fer responsable dels nens. No és un tema econòmic, aquest pes ja el porta ella sobre les seves esquenes habitualment, sino de temps.
I mentre ell s’ho pensa, obrint la porta a conéixer altres dones (amb motxilles menys feixugues), ella al·lucina de que sigui tan difícil tenir una relació normal avui en dia, jo medito sobre si això confirma allò que deia posts enrere sobre que l’enamorament és una opció elegida i l’amiga comú diu que quan hi han fills el pes sempre acaba recaient en les mares, independentment de si el pare és problemàtic o no.
Suposo que molts homes no estaran d’acord en això, però conec de primera mà més de dos casos en que en produïr-se la separació de la parella, ells han optat per desentendre’s dels fills comuns. Els mateixos que es desvivien per portar els seus fills a escola, per jugar amb ells al parc, per fer que tinguéssin les millors festes d’aniversaris… són els que ara no només miren d’escaquejar-se de pagar cap pensió per ells a l’ex-parella sino que ni tan sols es prenen la molèstia de trucar-los, no diguem ja de veure’ls. Per què?
Això em fa pensar (i em sap greu – salvem-ne les distàncies, si us plau) que en aquests dies sense escriure s’ha declarat culpable a Bretón de la mort dels seus fills. Just abans de que el jurat fés públic el seu veredicte, apareixien arreu articles que posaven en dubte la capacitat d’un jurat popular en un judici tan mediàtic com aquest en el que els mitjans ja havien prèviament condemnat a l’home. Recordo que un dels articles portava per títol “¿Y si no fuera culpable?”
I si el Papa no fós catòl·lic? És cert que una forense es va equivocar i va identificar els óssos trobats com d’animals, però al darrere seu més de set experts diferents van assenyalar sense dubte que pertanyien a dos nens de les edats dels fills dessapareguts. I la primera forense mateixa va rectificar en les seves conclusions.
Tants experts són difícils de rebatre, així que la via de la defensa va estar provar que la cadena de custòdia dels óssos s’havia trencat i que els primers óssos no eren els mateixos que després van analitzar els altres forenses. O dit d’altra manera, que la polícia li tenia tantes ganes al Bretón que va anar al supermercat dels óssos i va pillar uns quants que fóssin ideals per a incriminar-lo. Té sentit, oi?
Naturalment no i, per tant, en algun moment es va mirar d’introduïr el dubte de si aquells óssos eren realment dels fills. Perdó? Si no són dels fills, digui’ns de qui són!
El cas és extremidor. La maldat existeix i aquí en tenim una prova. I no sé si m’agrada haver deixat passar tants dies sense escriure per tornar aquí i permetre que aquest individu m’embruti la pàgina. Però els pensaments ténen els seus propis camins i jo els deixo campar…
Al cap i a la fi, qualsevol altra història és bona per a fugir de la meva dura realitat… I l’anomeno així tot sent conscient de que sóc molt afortunada en les coses realment importants, així que no patiu.
[aquí hauria d'anar probablement una foto del "tipejo" aquell per a il·lustrar el post, però crec que això seria francament excessiu. So, no pic today]
Egotista 