Me l’havien recomanat com un dels millors llibres del Sant Jordi passat. Em van mig-apuntar l’argument. Un senyor que viu sol comença a notar que li falten alguns aliments de la seva nevera. Res massa evident. El suc també sembla haver minvat el seu volum. Però tampoc resulta massa clar i, a més, no és possible. Recordem que viu sol.
“La intrusa” d’Éric Faye, gran premi de novel·la de l’Acadèmia Francesa 2010. Em van agafar moltes ganes de llegir-lo, però quan me l’han passat, ja m’han deixat anar un “a veure què et sembla a tu”, amb un tó que denota que a l’anterior lectora no l’ha entusiasmat.
Per a mi el problema és que promet molt. Perquè un cop en Shimura-san és conscient de que té un intrús a casa, hi ha reflexions tant interessants com aquesta:
“Estava trasbalsat. D’alguna manera, l’interior de la nevera era la matriu sempre renovada del meu futur: allà on m’esperaven les molècules que m’havien de donar energia els pròxims dies, en forma d’albergínies o de suc de mango, i què sé jo quantes coses més. Els meus microbis, els meves toxines i les meves proteïnes de demà s’esperaven en aquella avantsala freda, i la idea que una mà estranya atemptava contra allò que jo havia d’esdevenir fent espigolaments aleatoris, m’alterava d’allò més. Encara pitjor: em revoltava. Era una mena de violació. Ni més ni menys“. Genial.
Al meu parer les expectatives generades no s’acaben de cumplir. En un primer moment he pensat que potser m’era difícil entendre el caràcter japonés dels protagonistes, però està escrit per un francés i bé que empatitzava amb el Watanabe de “Tokyo Blues” (Norwegian Wood). No ho sé. Tot plegat no em sembla ben resolt. O si més no, no excelsament resolt.
No voldria entrar en més detalls argumentals per si algú decideix llegir-lo. No em malinterpreteu, val la pena fer-ho. I simplement em quedo per a la reflexió amb la frase – que apareix més tard – “Ja no em sento a casa meva” i com fem d’extensiva la nostra persona cap a les nostres coses. És aquesta mateixa idea de la violació apuntada en el fragment que abans he transcrit.
I això em fa recordar el que un dia em va explicar una amiga. Quan, molts anys enrere, uns lladres van entrar a robar a casa seva mentre no hi éren, emportant-se diners i joies, la seva mare es va veure en la necessitat de rentar cada peça de roba i netejar cada petit racó de la casa per aconseguir tornar-se a sentir a gust en ella.
Mai m’he trobat en la situació, però diria que jo no sóc així. Al cap i a la fi, he viscut a cases prèviament ocupades per altres famílies i individus i això mai m’hi ha impedit sentir-me “at home”. Però està clar que no tothom és com jo i és possiblement aquesta disfunció sentimental el que m’ha allunyat del llibre i no pas el que l’acció tingui lloc a l’altra banda del món. O no. Raquel, tú què opines?
Egotista 