Arribo a casa, entro al menjador i la porta del balcó oberta de bat a bat em retorna una preciosa imatge marina. Entrem en aquella época de l’any en la que la nostra màxima preocupació diària és saber quina bandera oneja a la platja.
Visc en un lloc irreal. En una petita illa enmig de la gran ciutat. Aquests dies m’envolto dels fills i filles d’altres afortunats com jo i els acompanyo a la platja per a que facin una “activitat de mar”. Avui han fet una volta en llanxa. Demà potser esnòrquel o kaiac. Resulta estrany aquest oasi en el que entro un cop deixo els problemes de la feina enrere.
I quan estem a casa, els nens i jo juguem a escoltar cançons que ens agraden. Anem per torns. Però ells i jo coincidim en que aquesta ens encanta…
Egotista 