Hem de lamentar la primera baixa en el nostre aquari. El Pedritus, el més eixerit de tots els peixos, va morir fa uns dies. Com que som novells en aquest món, desconeixem la causa del decés, però la resta de peixos aparenten estar bé.
En aquests dies sense escriure, també hem de lamentar la baixa del Barça a la Champions, però celebrar la del Madrid. Què voleu que us digui? Jo estava més preparada per veure perdre al Barça que no pas per veure guanyar al Madrid, així que no puc dir que estigui del tot trista. Ara bé, potser que es vagin posant les piles si no volen deixar també escapar la Lliga a la tontolà…
No he perdut el temps i he aprés que al Regne Unit s’ensenya als nens i nenes a dividir d’una manera diferent a la nostra. És que ténen que ser diferents fins i tot en això. El seu mètode sembla més labiorós i llarg, però aparentment més fiable en quant a resultat. Tampoc m’hi he estat hores provant-ho, així que preneu l’afirmació amb pinces.
També he reviscut la llegenda d’en Guillem Tell, acompanyant en la lectura a un dels meus fills. Els herois nacionalistes ténen molta bona premsa quan el país al que pertanyen aconsegueix a la fi tenir un estat propi. En canvi, els que som uns pringats sense estat pertanyem a la pitjor categoria humana possible. Res nou sota el sol.
L’anècdota friqui al voltant d’en Tell l’he trobat en la mort de la Joan Vollmer a mans del seu marit : ni més ni menys que en William S. Burroughs. Aparentment, enmig d’una semi-discusió sobre les dots com a caçador de B. i si seria capaç de mantenir a la seva família gràcies a la seva punteria, na Joan es va posar un got de vidre al cap a veure si el seu marit era capaç d’encertar-lo. Ja us he avançat abans quin va ser el trist desenllaç. Digna candidata als premis Darwin, però llavors, al 1951, encara no existien. Hi ha gent que a la vida ha de carregar motxilles molt feixugues.
Desconeixia l’anècdota, malgrat haver llegit força sobre els beats en general i en Jack Kerouac en particular. Tornar a furgar en les vides d’aquesta gent, m’ha fet agafar ganes d’anar a veure “On the road”, recent estrenat film. Fins ara tenia por de que fós una terrible adaptació de tan grandiosa novel·la. Però he decidit que veure al Viggo Mortensen fer de Old Bull Lee (Burroughs precisament) potser justificarà el visionat.
Acabo el post, congratulant-me de que en Haneke hagi estat guardonat amb el Príncep d’Astúries de les Arts: de tant en tant, aquesta gent demostra tenir criteri. O potser només són els jurats de la categoria d’esports els penosos…
Egotista 