L’estiu passat em vaig llegir “La vida immortal de Henrietta Lacks”, de Rebecca Skloot, i em va entusiasmar. No tant per com està escrit sinó per la història que hi ha al darrera. Ella va ser, al 1951, la donant involuntària d’unes cèl·lules del tumor cancerígen que li va costar la vida. Aquestes cèl·lules, conegudes com a HeLa, eren excepcionals: no morien després de vàries divisions cel·lulars i han esdevingut immortals.
De resultes d’això, la Henrietta ha estat d’alguna manera en tot el món i fins i tot a l’espai. Gràcies a ella es va poder desenvolupar una vacuna contra la poliomielitis. Però també sobre ella s’han fet experiments desagradables de tota mena, lògicament.
Avui he pensat en ella perquè amb el JM hem estat debatent sobre la teoria del “cuerpo extendido” (no sé massa bé com traduïr-ho al català: “cos extès”?). Es tracta d’una nova categoria d’ésser viu segons apunten l’Oron Catts i l’Ionat Zurr a través del projecte TC&A (Tissue Culture & Art: “Cultiu de Teixits i Art”). El cos extès faria referència a “la biomassa de cèl·lules i teixits vius dissociats dels seus éssers originals que es troben per tot el món en un volum de milers de tones”. Recordeu, al costat de casa meua, en guarden un quants d’aquests: llegir aquest post.
Aquests dos senyors (o senyores – els noms són prou estranys com per a que puguin ser qualsevol cosa) troben que el cos extès “és una metàfora tangible per a l’ideal utòpic de l’absència de víctimes; al mateix temps, paradoxalment, és una encarnació del sacrifici de la víctima”. Utilitzo les seves pròpies paraules perquè jo no podria explicar-ho millor.
Entenc el debat científic, mèdic, ètic o filosòfic que pot haver al darrera de tot aquest tema, però em costava veure quin paper té l’art en tot això. I és perquè estic desfasada. Perquè creia que l’art contemporani és quelcom que puc admirar al meu adorat Macba i resulta que el fastuós edifici d’en Meier també s’ha quedat obsolet en el seu contingut. L’art contemporani passa per objectes com els teixits humans… uf!
El text no és fàcil d’entendre – per aquesta mania que ténen alguns de no saber escriure de manera planera – però hem esbrinat que juntament amb els autors uns quants valents van experimentar la menja de teixit semi-viu de granota. Tot un happening artístic de nouvelle cuisine. I no necessàriament bona – això ho afegeixen ells, amb coneixement de causa, jo només ho puc intuïr.
Ara ha estat un acte artístic, però el text també explica que ja hi ha alguna empresa interessada en el cultiu de teixits animals per al consum humà. Seria la manera d’aconseguir carn que no ha requerit del sacrifici de cap animal. Potser el futur que ens espera és aquest: agafar una safata de carn al supermercat que porti una etiqueta que digui quelcom semblant a “per a l’el·laboració d’aquests bistecs no s’ha infringit cap mal a cap animal”. Ara com ara fa grima pensar-hi, no?
Egotista 