Els nous habitants de casa

Tenim una peixera. Durant anys vaig ser molt contrària a tenir-ne cap. La meva excusa inicial era que la Mau, la meva enyorada gateta, no hagués pogut viure amb una. Era molt caçadora i ja no hagués fet res més a la vida que quedar-se hores i hores vigilant els peixos.

Una vegada vam recollir un pardalet que havia caigut del niu, el vam portar a casa i l’alimentàvem amb farinetes sense gluten subministrades amb unes pinces. Li vam comprar una gabieta, no tan per ell com per ella, i la vam haver d’ubicar a dalt de tot d’una llibreria altíssima. La gata es passava els dies mirant a les alçades i, a la que ens despistàvem, ja estava escalant estanteries fins al seu objectiu.

Hi havia una formigueta despistada i solitària que un dia va decidir fer acte de presència a la cuina de casa. Aquesta circumstància no va passar desapercebuda a la Mau que des d’aquell dia es va dedicar a passar-se les hores mirant aquell forat d’on un dia havia sortit la formiga piga. Entraves a la cuina i semblava que tinguéssim la gata castigada de cara a la paret.

Quan la Mau va morir, tampoc em vaig decidir a tenir peixos malgrat que al JM sempre li han fet gràcia. Havia sentit allò de que dónen mala sort i… jo no sóc supersticiosa, però per si de cas… 😀

La situació actual és tan fatal que no semblava que uns simples peixos puguéssin empitjorar-la. I com que, després del traspàs del Duvi – el gos – i el Domino – el gat, ens havíem quedat sense mascotes, un dia vaig veure una peixera a casa d’una amiga i vaig decidir-me: potser “mala sort actual” + “mala sort peixera” esdevindria “bona sort” (negatiu i negatiu, igual a possitiu, no?). Així que per l’aniversari del JM li vaig comprar una peixera.

Com a regal va ser d’allò més exitós: no s’ho esperava gens i li va fer molta il·lusió. Ara ja hi tenim dotze habitants: el Pedritus, la família Mirallitus i la família Pa-pe-pi-po-pu. Són macos, fan patxoca… el menjador es veu més bonic. Jo els saludo cada matí quan m’aixeco i cada vegada que arribo a casa.

I com va la sort? Buè… és cert que tot ja estava molt malament. Però abans teníem una moto i ara ja no perquè ens l’han robat, so… També és cert que el Barça ha passat a semifinals de la Champions – i això que si volien ser “cenizos” ahir ho haguéssin tingut fàcil. Potser reapareixerà la moto? No… això seria massa sort i no veig els temps com per a aquests dispendis…