Ho comentem sovint, que tindríem prou amb ben poc: una simple carícia, un somriure espontani, un petó inesperat… Un gest. I, en canvi, què cares resulten aquestes coses d’aconseguir avui en dia! La vida se’ns esmuny en dies complicats i un dia ens adonarem que ja l’hem deixat enrere i ens lamentarem del que no vam estar capaços de donar. I serà tard.
Parèntesi vacacional finalitzat, toca tornar al malson diari. Sóc conscient de que l’humanitat ha passat per moments bastant pitjors a l’actual (i continua passant-los en països que no són del Primer Món) i que, per descomptat, viure una guerra és una experiència terrible i gens desitjada (i quanta gent s’hi veu abocada!), però donaria el que fós perquè arribés un dia en que els diaris puguéssin publicar a tota plana això: “Crisis is over”, a l’estil de quan acaba una guerra. I… posats a somiar : pot ser ja ?
Afortunadament la lectura ha tornat a fer-me un lloc entre els seus càlids braços i en les meves estones lliures estic agradablement refugiada en les vivències de l’encantadora « Emma ». M’agrada la Jane Austen, gaudeixo d’allò més de les estones simpàtiques que em proporciona. “Orgull i prejudici”, el llibre més reversionat de la història, l’he llegit com unes tropemil vegades. I quan acabi, tornaré a veure la peli que té a la Gwyneth Paltrow com a Emma, que la vaig veure quan es va estrenar, és a dir, fa massa anys.
I al caure la nit estem marxant a un poblet de muntanya francès on estan passant coses molt curioses. Els morts hi estan tornant. Com si no hagués passat res. Gent que portava quatre, set o deu anys morta apareixen de sobte a casa seva buscant a la seva família com si fós el mateix dia en que van morir i sense recordar res. Són “Les revenants”: inquietant sèrie amb atmosfera twinpeakiana que es deixa veure molt bé. Estem intrigats.
Us imagineu com és per la mare que va veure morir la seva filla adolescent fa quatre anys, arribar a casa i trobar-se-la allà preparant-se un entrepà com si res ? El primer que pensa : « he pregat tant per a que això succeís, que al final ha passat”. Però no sembla que Déu tingui massa a veure amb això. Almenys de moment.
Si jo pugués ressucitar a algú: em decantaria per la persona que més trobo a faltar i que més desitjaria tenir al meu costat, o per la que va marxar de manera més injusta? M’alegro de no haver-me de trobar en la disjuntiva. Ha de ser difícil ser Déu.
Egotista 