Corren per la xarxa escrits corporativistes del sector femení – “ser dona és ser princesa als 15, bella als 25, passional als 35, inoblidable als 45, dama als 60, especial als 75 i bella tota la vida” – que pretenen pujar-nos l’autoestima i recordar-nos com som de súperguais. Jo, que estic entre passional i inoblidable, he decidit que em saltaré els 60 i em plantaré directament als 75. Ara en sèrio, si sabés que els tios s’envien escrits d’aquesta mena que, a més, ténen que reenviar a altres especímens del seu gènere igualment guais, m’entraria vomitera. Sóc dona. Contenta de ser-ho? Sí, gràcies! Necessito d’escrits cursis que em facin valorar la meva condició femenina? NO!
I mentrestant, una gran senyora de 101 anys s’ha mort: la meva tieta-àvia. I malgrat la seva avançadíssima edat, la notícia em produeix molta tristor. Està clar que no importen els anys, sino el que has fet amb la teva vida i com t’has fet estimar. Descansi en pau al costat del seu marit, els seus germans i un fillet petit amb qui segur que ha estat desitjant retrobar-se durant massa anys…
La vida segueix i a l’altra banda del món continuen entregant-se els Oscars, totalment aliens a la circumstància de que aquest any no he vist cap pel·lícula de les nominades (però quin desastre, no?). Contenta per l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, per a Amour (de Haneke): la primera de la meva llista, sens dubte! Feliç per l’Ang Lee – perquè li tinc tota la simpatia del món des de “El banquet de boda”- i… ja està! La cosa no dóna per a més.
Si ara mateix em féssin un meme de cinema, les respostes serien més o menys aquestes:
– Una pel·lícula: “Xarada” de l’Stanley Donen (no perquè sigui un gran film, però és tan genial…. us podria reproduïr diàlegs sencers de memòria) i de més recent “Eternal Sunshine of the Spotless Mind” de Michael Gondry. Amb un nom tan perfecte, anomenar-la pel seu nom traduït és un crim. I d’entremig: “Annie Hall” del Woody Allen,
– Un director: Allen, of course. Von Trier quan fa coses com “Dogsville” – o sigui, no sempre. Almodóvar, en bastantes ocasions.
– Una actriu: Nicole Kidman (prebótox), Kate Winslett i Meryl Streep (com no, després de veure coses com “La decisió de la Sophie”?). I Audrey Hepburn, mai ningú amb tant d’àngel com ella.
– Un actor: Cary Grant (per entranyable) o Jack Lemmon (feliçment apuntat per algú especial) o… Brad Pitt (perquè pràcticament totes les vegades està d’allò més correcte i SEMPRE aconsegueix alegrar-me la vista).
És molt difícil pensar en uns pocs. En quant pengi aquest blog pensaré: “com m’he pogut deixar a Menganito o Fulanito?”. Són les coses del directe.
Egotista 