Si algú em demanés opinió sobre on ambientar ara una pel·lícula de por, ho tindria clar: al Banc de Sang i Teixits de Barcelona. Es tracta d’un edifici de nova construcció amb moltes, moltes finestres que té els llums oberts pràcticament sempre i on veus molt de material hospitalari parat però pràcticament a cap ànima viva treballant-hi. No cal que us l’imagineu, aquí teniu una foto.
Podria ser la versió modernitzada de l’Hospital del Tòrax de Terrassa. És clar que a aquest li faltaria solera perquè – que jo sàpiga – aquí encara no s’ha mort ningú. I difícilment s’hi hauria de morir ningú, perquè, per no tenir, no té ni pacients, clar. Però possiblement els equips de rodatge agrairien rodar en un lloc més cèntric i no tan lúgubre.
L’Hospital del Tòrax de Terrassa és de sobres conegut. A les seves instal·lacions han muntat uns platós i s’hi filmen un bon nombre de projectes cinematogràfics – especialment, de por. Té tota una mística al darrera perquè hi va morir molta gent: els que es morien de la seva pròpia malaltia i els que es suicidaven en sentir-se abandonats pels seus familiars, en un lloc que antigament quedava aïllat, a la sort dels seus mals.
I és clar, se n’expliquen un munt d’històries relacionades amb aquest lloc : sorolls desconeguts, aparells que no funcionen correctament, oscil·lació sobtada de les temperatures… El cert és que si navegues una mica per internet et trobes amb imatges realment impactants. Sí, el lloc no sembla massa acollidor…
El més curiós és pensar que la mare d’una amiga meva hi va treballar quan encara estava en funcionament. Com devia ser el dia a dia en un lloc així, amb tot de gent movent-se amunt i avall? Segur que els espèrits s’han tornat ara més misteriosos perquè s’avorreixen.
Tota aquesta dissertació sobre escenaris de por ve perquè en dos posts enrere vaig mencionar “Rosemary’s baby”. La terrorífica “Semilla del diablo” es va filmar a l’edifici Dakota de Nova York. Els escenaris conformen bona part de l’ofegant sensació de por que transmet el film.
Aquest mateix edifici ostenta el dubtós honor de ser el lloc a les portes del qual van assassinar el John Lennon. La raó no és casual, l’exbeatle i la seva dona hi vivien. Abans d’anar a Nova York per primera vegada vaig llegir un article on s’explicava que existia la idea de que si et feiés una foto amb el Dakota al darrera mories al cap de poc temps en estranyes circumstàncies.
No tinc notícies de que aquests nois que surten en primer plànol a la foto hagin acabat abruptament els seus dies, però jo, per si de cas, no em vaig fer cap foto. Sí que el vaig filmar. Era un capvespre. En la meva gravació se’m sent a mi explicant quelcom similar “aquest és el Dakota Building, famós per…” i de sobte en una finestra apareix una senyora decrèpita, que fa l’efecte de tenir més de 100 cent anys, i que em saluda amb la mà a l’estil reina d’Anglaterra. La meva veu emmudeix. Uf!
N’han viscut molts famosos en aquest edifici però es veu que no tothom que vol viure-hi pot fer-ho. La comunitat de propietaris és molt xunga (estricta, si no voleu una paraula tan popular) i veta a qui considera que no té prou “catxé” per a instal·lar-s’hi. Que no pateixin per mi. La meva raonable dosi de residencial misteriós ja la tinc coberta amb el Banc de Sang i Teixits. Jo visc a l’edifici del costat.
Egotista 