El p… mòbil s’ha anat a prendre per c…! Disculpeu que parli tan malament, però com pot ser que un catxarret tan avançat tecnològicament doni pitjor resultat que una torradora o un exprimidor de taronges? Si és pràcticament nou!!!
He intentat recordar com era la meva vida abans del whatsapp i he decidit que no m’agradava, així que no vull fer esforços per mirar de tornar a ella. Ara mateix em sento com si estiguéssin passant un munt de coses a la meva esquena, com si els meus amics estiguéssin fent un munt de plans en els que no estic inclosa. És com viure una vida paral·lela… molt solitària i trista.
Els hi he demanat als de Vodafone que, si us plau, em facilitin ni que sigui un smartphone model patata. Qualsevol coseta per poder anar fent… El pitjor és que temo que la súplica no donarà resultat i que hauré d’anar del tarannà: “ok, doncs canvio de companyia…”
No és terrible que hagis d’anar sempre del pal xungo per a aconseguir certes coses? Amb ho bonic que seria un món amable, amb les coses demanades si-us-plau i amb un somriure. L’Stephi, la meva germaneta americana, quan era petita em demanava les coses amb un “please-very-please-with-a-cherry-on-top”: i, és clar, qualsevol s’hi negava… No cal tant.
I mentrestant, setmana de Carnestoltes i jo sense poder fer fotos d’aquí-te-pillo-aquí-te-mato dels meus fills amb les seves parafernalies carnavaleres. Jo no recordo que quan fós petita a la meva escola vingués cap Carnestoltes a demanar-nos que portéssim cada dia una cosa diferent. El que portem de setmana ha requerit de roba dels progenitors, sabatilles d’estar per casa i cara pintada.
A propòsit de les cares pintades, les estelades han proliferat en els caretos dels més menuts. Sense anar més lluny, dos dels meus fills me’n van demanar sendes. Suposo que si el ministre Wert (o qualsevol dels seus companys de gabinet) hagués pogut fer un ull dins l’escola, encara hagués dit més allò de que les escoles catalanes són fàbriques d’independentistes. I no, ho són les famílies.
Hauria de saber, Sr. Wert, que jo vaig viure la meva escolarització en castellà i això no ha minvat gens el meu sentiment de país. Entenc que vosté se sent espanyol i em sembla molt bonic i respectable. Jo em sento catalana i ni vosté ni ningú, imposant les coses a la força, pot canviar això. Seria bonic també que mirés d’entendre-ho.
No sé per què el fet de no tenir un mòbil en condicions, m’ha portat per aquests camins. Però en conclusió, visc desesperada: vull un smartphone que funcioni, ja!
Qualsevol em va bé…
Egotista 