Havia començat aquest post d’una manera terrible. Parlant de que gener acaba i del fet de que tot i que la persiana continua pujada no sé per quant de temps més – probablement poc – i de com alguns ja han completat el camí de la incertesa. I semblava que més que de la fi del mes parlava de la fi del món. De com s’enfonsa davant els nostres ulls tot el benestar que havíem estat construint durant dècades.
I llavors m’he dit, no! Tornem-hi. Així que penso escriure un post light i de bon rotllo. Sobre què podria parlar? Mmm… Ah, ja sé! Sobre la maternitat! 😛 Sobre els meus fills, que són el millor i més enervant de la meva vida! O millor parlaré sobre com encara flipo després d’haver vist els tres primers episodis de la segona temporada de Girls.
Jo vaig celebrar l’arribada d’aquesta sèrie. Ho podeu llegir aquí. Però no sé si a la Dunham se li ha pujat la transgressió al cap, perquè ara mateix sembla que no queda cap personatge mínimament normal. Tot i així, segueixo tenint interès en veure com es va desenvolupant tot plegat.
Després del que vaig veure, torno a demanar-me si dec tenir antecedents als EUA. Ahir van arrestar a un noi perquè tenia en el seu haver un parell de multes d’aparcament i una per orinar a la via pública. Impagades, s’entén. Com jo.
Quan vaig anar a Miami em van posar una multa d’aparcament. Súperinjusta. Em vaig passar de l’hora que havia pagat, però per cinc minuts! Com que allà tenen uns parquímetres tercermundistes que no distingeixen si t’has passat de dos minuts o de tres hores, com que no tenen sistema d’anul·lació de multes per a casos com aquell i com, a sobre, el guàrdia que m’estava posant la multa – perquè el vaig pescar in fraganti – era una de les persones més antipàtiques que m’he trobat a la vida (i probablement l’únic individu que no parlava espanyol en aquella ciutat)… doncs multa al canto.
Quan vaig retornar el cotxe a la companyia de lloguer, els hi vaig explicar i em van dir: “ah, és cosa teva. Si ens venen a buscar per la matrícula i tal, li donarem les dades de la persona que el portava en aquell moment”. Però i per pagar-la? Ningú sabia com es feia, la qual cosa em fa pensar que les persones que surten a les pel·lícules i sèries amb multes per pagar, no són tan dolentes com volen fer-nos creure.
A la fi vaig aclarir que es podia pagar en un banc. I, per sort, a l’aeroport hi havia una oficina bancària, així que vaig entrar allà disposada a saldar el meu compte amb l’estat de Florida. Però a la finestreta, un cop exposat el cas, el noi de l’altra banda del taulell se’m va riure a la cara. “D’on ets? Quan dius que surt el teu avió? De veritat penses pagar la multa?” i els seus companys (seriosos banquers!) el van secundar. “Fly away!!!”
I això vaig fer. Però us confesso que la següent vegada que vaig entrar als EUA, no les tenia totes amb mi, i només quan el seriós duaner del JFK em va deixar passar, vaig sospirar alleujada. Potser només és a Florida on tinc antecedents…
Egotista 