A la fi m’he reconciliat amb Auster. Sabia que era qüestió de temps que això succeís i per això continuava adquirint obres seves. Gent amb la que em considero molt afí el ténen entre els seus escriptors de capçalera, així que estava clar que jo simplement no havia estat encertada a l’hora de triar els seus llibres.
Ahir vaig prendre “Sunset Park” entre les meves mans i avui l’he acabat entre llàgrimes. Potser és que estic massa sensible, però el que m’ha explicat m’ha arribat d’allò més. L’amor. No pas l’amor romàntic o no pas únicament aquest. L’amistat. L’amor paterno-filial.
Ja sé que de tot s’aprén. I que de les experiències més difícils i dures, en pots treure alguna cosa bona. Jo fa dies que sóc conscient de que d’aquest moment complicat, angoixant…, n’he tret quelcom que no sempre he tingut clar a la meva vida i és saber que m’estimo molt al meu pare.
I potser perquè tinc aquest sentiment tan present és que m’ha tocat tant el què els hi passa als Heller. Podria ser això. Però no és només això i limitar-ho seria injust. En Auster escriu magistralment i sap retratar de forma magnífica uns personatges d’allò més interessants. Llarga vida!
Egotista 