Una vegada, a la Prehistòria (és a dir, quan tres marrecs encara no havien fet irrupció a les nostres vides), ens van regalar un xoriço de Guijuelo. Tenia una pinta fabulosa, però aquell dia havíem quedat per sortir amb uns amics. Així que el vam deixar sobre la taula del menjador i vam marxar.
Quan vam tornar a casa, el xoriço no apareixia per enlloc. No va ser fins al cap d’una estona que ens vam adonar de que el Duvi, el nostre gosset, ens seguia per la casa amb posat pesat però satisfet. Malaguanyat xoriço!
L’endemà teníem un altre compromís i havíem de marxar aviat de casa. El Duvi, lluny de fer aquella cara trista i lànguida que feia habitualment quan ens veia fer preparatius de plans en els que ell no estava inclòs, ens seguia per la casa movent la cua content. Si hagués parlat, ens hagués dit “aneu tranquils”.
Vam sortir de casa, però just abans d’agafar l’ascensor vam recordar que haviíem oblidat alguna cosa, així que vam tornar enrere i vaig obrir la porta de casa. La imatge que vaig veure se m’ha quedat gravada pels segles dels segles: el Duvi estava pujat sobre la taula del menjador i en veure’m obrir la porta es va endur un petit ensurt, fent un bot en veure’s pillat in fraganti. “Ai, però ja esteu aquí?!”.
És clar, per què no podia haver un xoriço de Guijuelo cada dia esperant-lo sobre la taula? Arrel d’aquesta simpàtica anècdota, de la qual no vam haver de lamentar cap indisgestió posterior tot i que en els dies següents apenes va menjar, a la seva habitual llista de sobrenoms (Carpeta, Esdrújul, Duviliqui, etc.) es va afegir el de Xori.
Avui justament fa un any que el Duvi ja no està amb nosaltres. El trobo molt a faltar.
Egotista 