L’any passat per aquestes dates feia repàs de l’any anterior i em mostrava optimista de cara a un 2012 que tothom pronosticava més dur que l’any previ. El meu optimisme de llavors s’ha esfumat. Encaro el 2013 amb por, molta por. Però m’he promés que faré tot el possible per recuperar l’espèrit possitiu i anar capejant els problemes a mida que es presentin i no pas tement-los abans de que ni tan sols existeixin.
L’any 2012 no ha estat bó. Ha estat clarament pitjor del que havia estat el 2011 que tant desitjàvem treure’ns de sobre. La notícia més trista, a nivell personal, ha estat la mort del Duvi, el meu gosset preciós. El regal que la meva iaia em va deixar en herència. El seu traspàs va tenir lloc al gener i això ja va marcar el tó de l’any. Encara ara el trobo moltíssim a faltar i com he dit en multitud d’ocassions: si bé és cert que la nostra vida sense ell és molt més fàcil, també és infinitament més trista.
No és pas l’únic apunt negre de l’any que ha marxat. També ha estat molt complicat a nivell de parella i els problemes no estan pas solventats del tot, però espero que mica en mica aconseguirem la pau d’espèrit necessària per posar novament fil a l’agulla. Ara mateix em sento superada per un miler de problemes més…
Hem acabat l’any molt fotuts a la feina i, malgrat que un dels treballadors em feia veure que almenys encara hi som, dubto que ho estiguem per gaire temps més com les coses no canviïn (i no ténen pinta). Però no sé fins a on val la pena patir per coses que no estan a les nostres mans. Com era aquella dita xinesa? “Si un problema té solució, per què preocupar-se? Si no la té, preocupar-se per què?”
No sé si arriba un moment en que traspasses el llindar de l’angoixa i el patiment i llavors aconsegueixes prendre-t’ho tot d’una altra manera. Penso en la primera vegada que vaig intentar treure’m l’examen pràctic de conduïr: a mesura que esperava la meva hora, m’anava posant més i més nerviosa, com mai m’hi havia sentit abans. Va arribar un moment que vaig creure que si seguia així massa estona més, em donaria un patatús. I llavors, plim! Vaig deixar d’estar nerviosa. De tal manera que quan vaig seure al volant del cotxe em notava extraordinàriament tranquil·la. I així vaig estar conduïnt una bona estona millor del que ho havia fet mai – fins i tot el professor m’ho va fer notar a posteriori. Lamentablement, vaig cometre un error d’aquells que et costen l’aprovat però va ser més fruit de la mala sort que de la meva conducció.
Entenc que el cap té aquests mecanismes de defensa. Com quan estàs veient una pel·lícula de Lars Von Trier i notes que ja no pots patir més del que estàs patint veient com és la vida d’injusta amb el protagonista x. Llavors el teu cervell fa un clic i t’allunyes de la pel·lícula i aconsegueixes acabar-la mentre te la mires amb certa distància, dient-te “eh, traqui, només és una peli”.
Tot això per a dir que malgrat que la meva situació és probablement pitjor ara que mai, estic bastant menys trista que en altres ocassions. I espero que això m’ajudi a anar torejant els problemes que el 2013 em vagi posant al davant. Com quan era petita i el meu germà i jo jugàvem a fer de toro i torero amb la tovallola a la platja, per a goig dels turistes extrangers. (Sí, sí, tots tenim un passat and mine is one of the darkest).
Egotista 
L’actual cojuntura és molt complicada, per a tu, per a mi, per a moltíssima gent, però no sé què serà, si la teua inteligència, si la teua valentia o la teua psicologia, el fet és que em transmets una confiança com poca gent ho aconsegueix. I això que no he tingut la sort de coneixer-te personalment… Se que les coses seran difícils tant o més que els ultims mesos pero crec q fervorosament en el teu art torer.
M'agradaM'agrada