Matí enganyosament tranquil a la feina. El meu cervell encara degustant els turrons de Nadal i fent pifiada rere pifiada; així que – stop. Fem una pausa. Resetejem.
Nadal superat. Quina pena. A mi m’agraden aquests dies en que es repeteix el mateix guió un any i un altre. La pel·lícula, lluny d’avorrir-me, m’entusiasma. Però jo ja ho sóc així. Les sorpreses no m’agraden gaire i prefereixo saber per avançat que és el que em vindrà, per així poder gaudir-ho més. Si una pel·lícula, sèrie, llibre… m’agrada, hi torno una vegada i una altra. No m’amagueu un final sorprenent, si intueixo que s’ha de produïr un gir “inesperat”, ja no gaudeixo del viatge fins a aquest. Em devano els cervellets fins a mirar d’esbrinar què ha de passar. I mentrestant no hauré pogut estar atenta a un munt de detalls.
A casa meva, per Nadal, es segueix un guió d’allò més estricte i m’encanta. La llista d’anècdotes presents a taula cada any són les següents:
Anècdota 1: Abans de seure a taula per dinar, s’ha d’anar a fer una partida de ping-pong a un lloc del barri.
Anècdota 2: Hi ha tant de menjar que el meu padrí i el meu pare fan apostes a veure quin dels dos és capaç de tastar tots els plats que la sogra – la meva iaia- posa a taula. Tradicionalment, la juguesca la guanya el meu padrí.
Anècdota 3: Just quan la meva iaia comença a treure plats de sopa de galets, arriba el meu oncle, que ha anat a jugar la tradicional partida nadalenca de domino o cartes (desconeixem a què juga, és irrellevant per a la història) del casal de barri. Ens porta una ampolla que li han regalat: no arriba ni a cava. És ví gasificat. Dolentíssim. Però ens el bevem perquè és tradició.
Anècdota 4: Després de dinar hi ha timba de cartes, d’un joc que encara no hem trobat ningú aliè a la nostra família que conegui. El meu altre oncle és especialista a fer jugades estrambòtiques que mai li surten bé, però provoquen no poques rialles entre la resta de jugadors.
Si em demaneu què faig per Nadal, us explicaré tot això. La realitat és que el lloc on anàvem a jugar a ping-pong fa anys que va tancar, el meu padrí i la meva iaia ja no hi són en cos, el meu oncle fa anys que no juga cap torneig nadalenc i el meu altre oncle no seu a taula per Nadal – per decisió pròpia – des de fa dos anys.
Suposo que encara que no m’ho sembli, el nostre Nadal està generant un nou guió que és el que seguiran els meus fills. Jo m’he encallat en l’anterior, que m’agradava molt. Els Nadals autèntics són els que vivim de petits?
Continuo treballant.
Egotista 